La perversió del ‘relat’

Han pensat en l’ús intens que s’està fent darrerament de la paraula relat, sigui per justificar una decisió política agosarada, sigui per explicar una situació complicada provocada per una decisió anterior? Han comptat les vegades que senten dir a polítics, periodistes i assimilats que el que importa avui és el relat i que no es pot defensar cap proposta, amb possibilitats d’èxit, sense un bon relat al darrere que li doni sentit? Ara bé, no oblidem que, en català, relat significa “relació o narració de fets reals o imaginaris”, i també “obra narrativa en prosa, d’extensió inferior a la novel·la”. I en castellà, la segona accepció del Diccionario de la Real Academia és “narración, cuento”. La coincidència de les dues llengües és, doncs, absoluta. Tot relat pot incloure la narració de fets imaginaris. És el mateix que un conte, un cuento. La deducció immediata d’aquesta constatació reveladora es concreta en tres preguntes: 1. És la política un conte explicat per contistes, en què no importa la veritat dels fets, sinó la traça i la suggestió de qui els narra? 2. És la política un conte, una història imaginària, que ens evadeix i estimula? 3. És un relat –un conte– el que avui necessitem per evadir-nos de la realitat ingrata que ens envolta?

No hi ha res de nou en aquest fet. La utilització sistemàtica de la paraula com un instrument pervertit de la política, i no com una eina al servei de la veritat, ja fou denunciat abans de la Primera Guerra Mundial –escriu Adan Kovacsics a Guerra y lenguaje– per Mach, Hofmannsthal i Mauthner, i, d’una forma demolidora, per Karl Kraus a Els últims dies de la humanitat (1915 a 1922). Kraus fustiga sense pietat els qui contribuïren a desencadenar la guerra: els manifestants prebèl·lics, els generals frívols i assassins, els polítics curts de gambals, els intel·lectuals disposats a sumar la seva veu a la justificació de la massacre, els periodistes àvids instigadors de l’enfrontament, i la societat civil, amb els seus esnobs, arribistes, associacionistes i aprofitats que s’amagaven a la rereguarda encoratjant des d’allà la carnisseria. Els dards més afilats de Kraus es dirigeixen contra els tòpics periodístics, que insensibilitzen les persones, buiden la imaginació i impulsen l’esclat del conflicte. “Els fulls dels diaris –escriu– han servit per atiar la conflagració mundial.” I és que el llenguatge es pot convertir en “un recurs principal de la incomprensió” (Mauthner), quan les paraules i el seu ús queden lligades a l’organització política i social.

Kraus i Musil entenen que qui va portar la guerra va ser el llenguatge o, millor, “la demolició del llenguatge”, fruit de l’enfonsament intel·lectual, l’absència d’idees, el món limitat i limitador dels tòpics, les mentides i les mitges veritats. Kraus contraposa la concisa sobrietat de les informacions de premsa del segle XIX a la necessitat dels diaris d’inicis del segle XX d’amanir i ornamentar la informació amb tòpics, opinions, impressions i històries. Aquesta tendència s’ha anat accentuant al llarg del temps fins a arribar al moment actual, en què el relat està més preocupat per justificar que per informar, per amagar que per denunciar, per embellir que per descriure, i per defensar que per criticar. Les paraules del relat s’han convertit en un instrument de propaganda, d’autodefensa i d’atac, amb un argument groller però eficaç: tinc dret a dir el que vulgui, el que dic és la meva veritat, i la meva veritat és tan respectable com qualsevol altra. Ja no hi ha mentides: hi ha diverses veritats.

Els relats tenen avui gran importància, a causa del que Josep-Maria Vallès denomina “mediatització de la política”, que “converteix els mitjans en actors rellevants de l’escenari polític, molt més enllà del seu antic rol de cronistes”. I, dintre d’aquests mitjans, hi ha líders d’opinió “que interpreten amb desimboltura fàcil i aplom contundent les presumptes estratègies i tàctiques dels dirigents i de les forces polítiques, sentenciant amb rigor sobre les seves perspectives d’èxit o de fracàs”. Total, no arrisquen. Si després la realitat no s’ajusta als seus designis, ho tenen fàcil: canvien de relat.