Opinió

A la tres

La retina

“Quan això s’acabi, serem les hemeroteques vivents de les generacions que ens venen al darrere

Confinats com estem (em sembla que a hores d’ara un dels principals problemes que tenim és que hem entrat també en un confinament mental); confinats com estem, deia, sovint ens costa ser conscients de la magnitud de tot plegat. Hem replegat les nostres vides, ens estem tornant asocials (alguns ja ho érem una mica) i ens hem instal·lat en unes noves rutines que, mare de Déu quina bestiesa, hi ha moments que fins i tot ens semblen normals. Trobo gent molt amoïnada i emprenyada pel confinament, però en trobo també que han sabut trobar-li un sentit, no sé si dir-ne monacal i d’introspecció. No hi ha viatges ni reunions innecessàries (ens hauríem de posar d’acord, en què és innecessari), no hi ha despeses supèrflues (també ens hi hauríem de posar d’acord) i vivim en un món cada cop més virtual. No sé si m’agrada. Hi he pensat aquests dies, quan he hagut de viatjar. Han estat en algun aeroport? La imatge que hi veus defineix la pandèmia. Ni una ànima a les terminals, passadissos deserts i, sobretot, un silenci estrany. On és tothom?, et preguntes encara que en sàpigues la resposta. I acabes enfilant els passadissos en silenci i amb un sentiment estrany, gairebé de culpa, com si fessis un mal fet. On és la gent? On és la gent als camps de futbol, als teatres i arreu? Com que no hi vas, no t’adones de l’impacte que genera aquest silenci. És difícil que la imatge de l’aeroport desert, com si fossin temps de guerra (de la guerra contra la pandèmia?), se m’esborri de la retina. Segur que tots vostès n’han vist aquests dies, d’imatges similars. Ni que siguin les d’algun dia carrers buits. Conservin-les a la retina. Quan això s’acabi, que un dia o altre s’acabarà, tots nosaltres serem les hemeroteques vivents de les generacions que ens vinguin al darrere. I els explicarem com un dia als aeroports, als bars, als teatres i als poliesportius no hi havia ningú. Els nascuts en la postpandèmia potser no ens creuran o es pensaran que exagerem. I com que no en tindran cap imatge a la retina ni ho hauran viscut en pròpia pell, tornaran a oblidar com de fràgils som tots plegats. Deu ser allò que en diuen llei de vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.