Professionals

Fa uns anys havia escrit que una de les diferències entre els consellers catalans i els ministres espanyols i, també, entre els polítics d’un lloc i de l’altre –amb excepcions a tot arreu- era que la majoria dels primers provenien d’àmbits professionals diversos, com l’empresa privada, la docència, etc., mentre que, de la majoria dels segons, pràcticament no se’n coneixia l’ofici, perquè es dedicaven exclusivament a la política i, si se’n retiraven, trobaven les portes giratòries que els oferien càrrecs ben remunerats, gràcies als seus contactes en l’administració i, per tant, a la seva influència en decisions amb transcendència econòmica.

Però avui dia els professionals de la política i dels partits ja senyoregen en les institucions catalanes. Per desgràcia seva –i, per tant, de tots– els ha tocat barallar-se amb tota una pandèmia. Les ajudes als autònoms, amb uns servidors ridículs que es col·lapsen i amb uns criteris de repartiment propis de la postguerra, i les filtracions de les fases de reobertura de la segona onada de la pandèmia, amb tota la disbauxa comunicativa que l’ha acompanyada, malgrat l’experiència de la primera onada, fan vergonya. A més d’uns criteris de gestió pública amb resultats galdosos, el control dels mitjans de comunicació públics, els discursos buits, l’absència d’una estratègia que vagi més enllà de les següents eleccions i, sobretot, la nul·la possibilitat que algú dimiteixi són trets propis dels polítics professionals.

El problema per a aquells que els paguen sou i dietes és que tenen unes eleccions a la vista. Els professionals, durant unes setmanes, baixaran del seu món a fer sermons que prometen pedaços per no aplicar l’única solució que permetria disposar de prou recursos, mentre les famílies intenten sobreviure més enllà de les eleccions.