Sàhara

La guerra està a punt de tornar al territori sahrauí, després de l’enèsim incompliment del Marroc dels acords de pau signats, sota l’empara de l’ONU, un ja llunyà 1991. Aquesta vegada, l’exèrcit del rei Mohamed VI ha atacat manifestants sahrauís que protestaven per la utilització marroquina del polèmic pas fronterer de Guerguerat que uneix el Sàhara i Mauritània, cosa que ha comportat la resposta de les unitats armades del Front Polisario. Els soldats reials intentaven obrir una via de seguretat per continuar operant en aquest pas, cosa que afecta directament els acords de pau, que assenyalen que cap dels dos exèrcits pot entrar dins de la coneguda com a zona de no-intervenció. Havent passat 44 anys de l’ocupació marroquina de l’excolònia espanyola i gairebé 30 de la signatura dels acords de pau, la situació al Sàhara Occidental continua enquistada, amb un rellotge que ha anat corrent a favor del regne alauita. Els sahrauís, les desenes de milers de sahrauís que malviuen des de fa dècades als camps de refugiats de Tindouf, a Algèria, i els que se senten estrangers a la seva pròpia terra ocupada, són víctimes de la hipocresia i els interessos econòmics que dominen les relacions internacionals. I són víctimes, també i encara, de la traïció de la seva excolònia, incapaç d’assumir cap de les seves responsabilitats. Ni el “govern més progressista de la història” mourà un dit pel poble sahrauí. Tal com no el va moure mai aquell cínic anomenat Felipe González, les grandiloqüents promeses del qual se les va endur el sirocco, el vent del desert.