Que ens retornin el Barça

El Primer d’Octubre del 2017, a les 16.15h de la tarda, el FC Barcelona va acceptar enfrontar-se amb la UE Las Palmas en partit de lliga. Aquell mateix dia, al matí, milers de ciutadans havien estat amenaçats i agredits pel CNP i la Guàrdia Civil, generant unes imatges esfereïdores que van donar la volta al món. Aquella jornada va marcar per sempre més la història d’aquest país indefens, que era assetjat per un estat increïblement violent. Allò va ser la primera fase d’una repressió sense precedents en un règim suposadament democràtic. Però res d’això no va commoure la junta del FC Barcelona, que va ordenar que els jugadors saltessin al camp per enfrontar-se amb un equip que havia anunciat que exhibiria una bandera espanyola incorporada a la samarreta. I, tristament, van jugar aquell partit innecessari. Una taca inesperada en la llarga història d’implicació del FC Barcelona amb el país que fa més d’un segle que li dona suport. Tres anys després, els socis del club afronten unes eleccions que han de significar un canvi de rumb en l’entitat. Les llistes encara no estan definides, però queda clar que s’hauran de definir en relació amb el seu nivell de compromís. Un dels candidats principals, Víctor Font, ja ha manifestat que espera que la selecció espanyola, de qui es proclama seguidor, jugui al Camp Nou. Altres candidats també s’hauran de mullar, deixant clar què voldran que simbolitzi l’entitat més important d’aquest país. Aquesta serà la decisió més transcendent que hauran de prendre els socis a les urnes. Personalment –si se’m deixa fer la carta als Reis republicans– no trobo millor combinació que una candidatura de Joan Laporta amb el suport d’Agustí Benedito.