Somnis barats

En una trobada recent, la poeta Xènia Dyakonova va explicar-me que les famílies russes de la seva mateixa generació, amb fills nascuts com ella poc abans de la caiguda del Mur, rares vegades es podien permetre tenir més d’una criatura (la seva tia, va afegir amb un orgull morbós, era una excepció: n’havia tingut dues). Preferien destinar els pocs estalvis reunits al llarg de tota una vida de treball a premiar-se amb un viatge per veure el mar. Em va recordar aquelles paràboles d’ancians de la Castella rural que, poc abans de morir, demanaven com a últim desig ser acompanyats a alguna d’aquelles platges del sud que només havien imaginat per les postals dels fills o dels nets, i que es quedaven absorts mirant l’horitzó, amb els peus plens de durícies enfonsats a la sorra, com dues curculles fossilitzades, i aquella roba marronosa dels camperols, massa gruixuda per l’estiu, que els donava una pesantor d’estàtua. A casa, les dues àvies havien conegut el mar, però les poques vegades que ens hi acompanyaven es quedaven en una terrassa a l’ombra, ventant-se amb el vano. El més semblant a un viatge epifànic com el dels russos dels vuitanta, però en sentit invers, és l’expedició a l’Àrtic en què havia participat l’avi mariner de jove, de la qual el meu pare només va aconseguir arrencar-li aquest record d’un laconisme molt gallec: “Estava tot glaçat.” Ajuntant les dues experiències potser ressuscitaria el coronel Aureliano Buendía aquella tarda en què el seu pare el va portar a conèixer el gel, que no és menys èpic que estalviar tota la vida per guanyar-se el dret de veure el mar o arribar a l’oceà Àrtic i observar que hi fa fred. Ara tenim somnis força més barats. En fem prou que ens reobrin el cafè de la cantonada per sentir que hem fondejat en terra coneguda, i d’aferrar-nos-hi com un pagès a les faves de l’hort, abans no ens tornin a prendre aquesta conquesta diminuta.