Raça humana
Ningú no té dret a tocar les nenes
Amb to reposat ella li pregunta si el pot visitar. Ell s’agita i s’amaga. Ella li diu que estigui tranquil, que potser més endavant. Ell es queda quiet. Ella s’alia amb el silenci una bona estona. Ell se la mira de reüll, ha patit molt i no se’n refia. Ella li diu que sap que ha patit molt i per això el vol ajudar. Ell s’ho escolta. Ella es posa uns guants i li demana permís per acostar-s’hi. Ell, ni sí ni no. Ella el toca amb delicadesa i ell es tensa i s’amaga de nou. Ella li diu que és normal que tingui por perquè li han fet molt mal. Ell respon amb un gest de dolor. Ella li explica que el dolor té memòria però també cura i li demana confiança per intentar-ho. Ell, més aviat sí que no. Ella es torna a acostar i l’acaricia a poc a poc amb els dits i amb les paraules. Ell es deixa fer, a voltes tremola. Ella s’adreça a la part absent, al plor de la pèrdua, a la ràbia que el rosega, i li obre la porta. Ell expulsa un crit de rebel·lia i es relaxa. Ella l’informa que hi ha una part d’ell intacta a l’altre costat de la pell, i que si la deixa sortir recuperarà la sensitivitat i millorarà la salut. Ell recorda que una vegada estava tot sencer... Breu aproximació a la conversa entre una terapeuta i el clítoris mutilat d’una jove en fase de preparació psicològica per a la seva reconstrucció a través d’una senzilla intervenció quirúrgica (programa liderat per Pere Barri a la Dexeus amb la participació de Jokkere Endam, de Girona). Magistral lliçó: la ferida és un ens viu que necessita comprensió i respecte per alliberar els tabús de la ment turmentada. Aquella jove és avui una dona feliç amb el seu cos. Ningú no té dret a tocar les nenes.