Opinió

Tribuna

Parlar català a Madrid

“L’Estat espanyol està integrat per una pluralitat de pobles, cultures i llengües, totes les quals, segons la seva Constitució, han de ser “objecte d’especial respecte i protecció”. La realitat , però, es troba a anys llum de la llei.

Impacta veure la presidenta del Congrés dels Diputats, la catalanoparlant Meritxell Batet, tancant el micròfon al diputat Botran perquè hi parla la seva llengua, apel·lant al castellà com a llengua comuna i compartida dels membres de la cambra. Si hagués dit que això va ser aconseguit a punta de baioneta hauria estat més fidel a la veritat històrica. L’Estat espanyol està integrat per una pluralitat de pobles, cultures i llengües, totes les quals, segons la seva Constitució, han de ser “objecte d’especial respecte i protecció”.

La realitat, però, es troba a anys llum de la llei. Però la distància encara és més desproporcionada si tenim en compte quina és la situació en altres cambres parlamentàries de caràcter federal, confederal o estatal, comunes a tots els territoris d’un mateix àmbit administratiu. Al parlament federal de Bèlgica hi són llengües oficials el francès, el neerlandès i l’alemany. Al del Canadà, l’anglès i el francès, però quan la primera llengua del president de la cambra és una, el vicepresident n’ha de dominar perfectament l’altra. A l’assemblea legislativa de Finlàndia són idiomes oficials tant el finès com el suec. El maori i l’anglès són les llengües oficials al parlament de Nova Zelanda i, a l’assemblea federal de Suïssa, en són l’alemany, el francès i l’italià. Un servei de traducció permanent està sempre a punt a les cambres legislatives d’aquests estats plurilingües per tal de garantir l’activitat parlamentària a tots els representants, en peu d’igualtat tant se val l’idioma que parlin, i alhora com a expressió d’una diversitat que sempre és vista com una riquesa cultural i no pas com una nosa.

No es tracta, en el nostre cas, de parlar en català a l’Ajuntament de Madrid, al de Móstoles o bé al d’Alcorcón. Ni tan sols d’emprar-lo a l’Assemblea de la Comunitat de Madrid, una autonomia uniprovincial absolutament inventada del no-res i sense cap tradició autonomista. En aquests llocs és de sentit comú defensar-hi l’ús de la llengua pròpia d’aquests llocs. Però si figura que el Congrés de Diputats i el Senat del Regne d’Espanya pretenen representar la totalitat de territoris, aquests no són muts, sinó que disposen també d’un idioma que els singularitza. Com s’expressa, doncs, al Congrés i al Senat l’“especial respecte i protecció”, que, per mandat constitucional, haurien de ser els primers llocs on aplicar-se? Enlloc. I això significa que aquestes cambres només representen una sola comunitat lingüística de les diverses que hi ha a l’Estat tot i que gaudeixin d’estatus d’oficialitat en els seus territoris. Que fins ara haguem acceptat aquesta pràctica supremacista que imposa el castellà i discrimina el català no comporta, en absolut, que hagi de continuar sent així d’ara endavant. Joan Fuster ja va denunciar que, al costat de l’intent de genocidi lingüístic per part d’elements exògens, hi havia també el suïcidi inconscient que, en matèria idiomàtica, protagonitzen, dia rere dia, tants catalanoparlants amb la seva llengua, allò que ell defineix com “una obsequiosa predisposició indígena, estimulada per raons polítiques”.

Perquè un projecte tingui un mínim de possibilitats d’èxit ha de comptar amb convicció, voluntat i persistència. Tenen, els nostres representants a Madrid, aquests tres trets alhora? Estan convençuts de la necessitat de posar fi a la discriminació i tornar la dignitat a la llengua? Volen fer-ho? Seran capaços de persistir en la seva actitud antidiscriminatòria? No tinc cap dubte que si els diputats i senadors de llengua catalana parlessin sempre en català, cada cop que fan ús de la paraula, i el mateix fessin els de llengua basca i gallega, les cambres quedarien paralitzades i l’activitat seria inviable fins que no es posés fi a tants segles de marginació i absolutisme lingüístic. Ara i tant queda clar que l’Estat és només d’ells i només ells hi tenen tots els drets, però fins i tot els que no volem formar-ne part no podem acceptar que, mentre hi siguem, prenguem la discriminació com a normal. D’ara endavant, jo votaré qui de debò em representi, defensi els meus drets i en la meva llengua. També als parlaments d’Espanya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia