La paradoxa d’Esquerra

Vergés rep de valent a Salut perquè arruïna els negocis si confina per salvar vides, i si obre és irresponsable. El vicepresident Aragonès, malament si s’aixeca de la taula per les filtracions i li plouen rocs si fa de president, que és el que cal en un moment d’emergència. Bargalló, a Educació, no va tenir treva quan va tancar les escoles i ara rep patacades per l’obertura. I a Treball, Afers Socials i Famílies? Bé, del conseller Chakir el Homrani, millor ni parlar-ne. Estem en una llarga precampanya electoral i el foc polític a discreció contra el govern és normal. Però el curiós és que totes aquestes conselleries tenen un denominador comú: són d’ERC. Les crítiques són de l’oposició pura i dura del PP i Cs. De la que colla però amb vergonyeta perquè té tota la responsabilitat des del govern espanyol, com són el PSC i els comuns. De companys de viatge independentista com ara la CUP. I des de l’oposició que paradoxalment hem descobert infiltrada dins del mateix govern, la de JxCat, que boicoteja els socis amb fruïció des de les seves terminals mediàtiques, i fins i tot científiques. Algunes de les crítiques són merescudes i d’altres tenen més pa que formatge. Però quan tothom dispara cap al mateix lloc el que sí que queda clar és que Esquerra s’ha convertit en l’enemic a abatre. I per alguna cosa deu ser. Però molts dels que disparen saben que no poden trencar ponts amb ERC pel que pugui passar a partir del 15-F, ja que és l’únic partit amb una capacitat d’entesa que va de JxCat als comuns i de la CUP al PDeCAT. D’això en podríem dir la paradoxa d’ERC. Se’ls farà llarg això als republicans fins al 14 de febrer. I als ciutadans, encara més.