Maradona com a símptoma

Em va donar la notícia el meu fill, tan aficionat al futbol, que fins se sap nom i cognoms dels jugadors de tercera, dels entrenadors i sospito que també dels encarregats del material d’equip, i a mi, que tot aquest guirigall m’importa poc, em va commocionar. S’ha mort en Maradona? El nano em va acostar el mòbil perquè copsés la transcendència de la cosa. Potser va percebre en mi una torbació que no havia previst, un absorbiment més prolongat del compte, i una mica com si em consolés va adoptar un to facultatiu: “Tampoc és tan estrany: sempre anava borratxo.” Una observació així et fa tornar a la realitat, més i tot si aquesta impressió degradant és la que perdurarà entre els que encara són nens com el meu fill, que només hauran conegut el Maradona que s’assemblava a Torrebruno, el que sempre anava vestit, no amb el xandall de l’esportista d’elit, sinó amb el que es fa servir per anar a rentar el cotxe els diumenges. No el van veure córrer mai, ells, amb el pit enfora, rabassut però diabòlicament veloç, celebrant els gols com un galifardeu al pati del col·legi, amb aquells saltirons que acabaven amb el puny disparat enlaire, com si volgués empènyer la graderia a posar en marxa una revolució, i no com fan aquests figurins d’ara, que marquen i corren a buscar la millor càmera per ensenyar-hi el perfil bo, el nou tatuatge al bíceps, el pentinat de magazín fixat amb laca perquè no s’hi noti la suor. Maradona no va tenir una vida civil gaire exemplar, recordaven els noticiaris de tot el món, però qui és que la hi té? Només els dictadors i els psicòpates idolatren la perfecció amb què els altres moren. Amb sort, amb molta sort, potser tindrem a la vida un moment de plenitud que ni remotament s’acostarà al de Maradona, en què totes les nostres facultats treballin alhora per donar el millor de si mateixes. La resta del temps el passarem, com ell, emborratxant-nos de records.