Les urgències tenen pressa

Potser perquè ja he tingut ocasió de conèixer-ne uns quants –no com a periodista sinó en funció del voluntariat–, no soc de les que penso o dic que tots els polítics són iguals; com tampoc no ho són tots els metges, els paletes, els mestres... o els francesos –ara imitant Churchill–. Aquests dies una imatge publicada al cantó d’altres tres en la mateixa plana d’un diari m’ha commogut. Es veu una dona gran, n’aparenta més de 80, agafada de bracet de la seva filla, caminant amb bastó i amb el cap baix pel passadís obert per uns policies que fan filera a cada costat i les observen impassibles. Darrere seu, el portal del bloc de pisos del qual acaben de sortir un cop desnonades. L’article s’il·lustra també amb les fotos de tres responsables polítics de tres partits diferents, que amb els seus estira-i-arronsa dins d’un procés negociador són els que més es preocupen -o al menys ho intenten- de trobar solució a l’immens drama de l’habitatge al nostre país. (Deixem de banda els que fan com feia Trump: abrandades piulades en contra de tot menys de mi). La composició dol: elles al carrer i ells al saló discutint sobre elles, segurament amb la millor intenció però sense culminar un acord que posi fi a aquesta sagnia. Si a palau les coses van a poc a poc, a les llars de la plebs les urgències tenen pressa perquè els terminis corren sense pietat. I la gana creix: aquest any un 40% més de demandes al Banc dels Aliments com a conseqüència de la crisi de la Covid. El moment és complicat i no tots els polítics són iguals però necessitem fotos que plasmin la justícia social.