Per no fer tard

La pandèmia ho ha alterat tot. La vida, en primer lloc. És molt difícil mantenir intactes els programes polítics davant un desastre com el que encara vivim. Els efectes humanitaris, socials i econòmics d’aquesta pandèmia no tenen precedent en cap altra crisi. És per això que l’independentisme ha de reflexionar molt i molt sobre què cal fer d’ara en endavant per tal de no malmetre el llegat de l’1-O, que és, si més no, un del millors exemples de participació i resistència democràtica a la intolerància dels poders espanyols, incloent-hi els ambients d’esquerra que van donar suport a l’aplicació del 155 posterior. Cal no perdre mai la memòria, si no es vol caure, novament, en la ingenuïtat d’alguns dirigents independentistes. Confiats que no els passaria res, van acabar condemnats a penes estratosfèriques que celebren des del ministre socialista Fernando Grande-Marlaska —per no recórrer a la mòmia d’Alfonso Guerra— fins a l’excomunista Hermann Tertsch, avui a les files del partit franquista Vox.

2. Cal que els partits independentistes assumeixin —i el president Torra en particular— que va ser un error no convocar les eleccions molt abans de la inhabilitació. La interinitat en plena pandèmia dona una sensació de desgavell que només perjudica Catalunya i l’independentisme. Ja sigui per incapacitat, ja sigui perquè se l’ha menjat el partidisme, Pere Aragonès no ha sabut omplir el buit de lideratge en una institució, la Generalitat, que és fortament presidencialista. Cada dia estic més convençut que s’hauria de votar el president de la Generalitat independentment de les eleccions legislatives i limitar-ne el mandat a vuit anys. La qüestió és que les eleccions s’han de celebrar el 14-F tant sí com no, amb totes les garanties sanitàries que calgui. Si les eleccions del Barça tenen data i modus operandi, per què les autonòmiques no?

3. L’independentisme no pot esdevenir un moviment romàntic de l’1-O. Aquell referèndum va ser impressionant. És una fita, que es podria dir que tanca l’etapa del dret de decidir, i n’obre un altra molt més dura i seriosa que consisteix a desarborar i denunciar l’estat que ens oprimeix. Quan Carme Forcadell reflexiona que encara que l’independentisme superi el 50% el 14-F no passarà res, cal donar-li la raó. L’estat no mourà un dit, mani qui mani, perquè d’esquerra a dreta estan conjurats per impedir qualsevol secessió i, és clar, l’instrument democràtic per arribar-hi: el referèndum. Forcadell, per tant, deixa clar que la sonsònia de la negociació amb el govern “amic” no porta enlloc. La judicialització de la política espanyola no tan sols afecta l’independentisme. S’aprova una nova llei d’educació que prohibeix la subvenció a les escoles que segreguen per sexe i l’endemà el TSJC dictamina que la Generalitat ha de mantenir el concert amb aquestes escoles integristes. És difícil legislar amb una judicatura que s’erigeix en legislatiu.

4. La crisi de l’octubre del 2017 ha passat factura a tot els partits. Per començar, al més debilitat, Junts. Però no és l’únic. Salvador Cardús afirmava fa poc que la fragmentació de l’independentisme posa en evidència que no es té cap estratègia efectiva. Quan no es veu la llum al final del túnel normalment s’adopten dues actituds. Els porucs volen recular perquè saben que rere almenys hi ha la porta de sortida per on havien entrat. Els agosarats es posen a córrer al crit de “pit i fora”. El més raonable en un moment de contracció seria, en canvi, recapitular i donar la preeminència a una de les dues forces independentistes majoritàries. Tothom sap què representa Junqueras (ajornar) i què representa Puigdemont (confrontar) i triar és fàcil. La resta és llençar el vot, debilitar l’independentisme i obrir la porta del Parlament a Vox.

5. Centrar el debat electoral en una confrontació simplista entre independentistes i possibilistes és un engany. Cal un govern independentista que demostri que sap governar i que no renunciï a res. Cal arraconar els farsants de la primera línia política —inclús dins de Junts— i apostar per cares noves. La pandèmia ha reforçat els lideratges femenins al món. Estaria bé que la gent de Junts ho entengués d’una vegada. Seria la segona gran aportació a la política catalana després de desempallegar-se dels corruptes.