La clau de Rufián

La clau de Rufián no és la de Carod-Rovira. Semblen iguals, però obren coses diferents. Jo els vaig entendre, aquells tripartits. I el temps va demostrar que ERC tenia raó. Posar el PSC al capdavant d’una reforma veritablement federal de l’Estatut va sotmetre els socialistes a una contradicció tan forta que van col·lapsar, i Esquerra va acabar ocupant l’espai majoritari de l’esquerra a Catalunya i va captar els vots de nous independentistes indignats per la furiosa resposta espanyola. Fins i tot el segon tripartit, el que li va costar a ERC una escissió i un daltabaix electoral momentani, em va semblar intel·ligent. Ni tan sols Montilla, enviat pel PSOE a posar ordre i evitar noves sorpreses, va poder evitar posar-se al capdavant de la manifestació del 2010, la primera del cicle independentista. L’equidistància del PSC s’ensorrava. Els decorats del règim del 78 van començar a caure a Catalunya i deixaven veure els trucs, les trampes, les tramoies. Som els catalans una nació, o no ho som? Si ho som, exercim-ho. Ara, ERC exhibeix una nova clau. Una clau espanyola. De moment, ni obre presons ni és capaç de fer seure el PSOE i Podem a parlar seriosament d’un possible referèndum. Només té la promesa de 2.000 milions d’euros, i provocar el PP a Madrid i a les cavernes mediàtiques. La cançoneta de sempre. Preparar el terreny per a un nou i compartit “si tu no hi vas, ells tornen”. Alguna cosa més? Canviar Espanya a mig termini i convertir-la en el Canadà, en la Gran Bretanya? La correlació de forces actual a Espanya no apunta cap a aquí. La clau de Rufián potser sí que obre alguna porta, però no sé si és cap a on els independentistes volien anar.