Raça humana
Ens tornen la visita
Al moll d’Arguineguín centenars d’immigrants, retinguts en condicions deplorables, mantenen l’esperança d’un futur mentre alguns familiars els busquen amb l’esperança també que no els hagi engolit l’aigua. Són joves, forts, educats, fan falta als seus països... però se’n van o se’ls enduen, tant se val: no hi ha efecte crida sense efecte expulsió. A l’altre costat del mar, al port de Tefess, de Kayar, a tots els pobles de la costa senegalesa, la desesperació empeny les petites embarcacions que ja no porten peix a casa perquè unes 300 immenses naus amb bandera internacional els fan la competència i asfixien una indústria artesanal que donava feina a 600.000 persones. La desesperació empeny, sí, cap a l’exili, cap a Canàries, la ruta més perillosa. No gaire lluny, a quasi dues milles de Dakar, hi ha l’illa de Gorée, patrimoni de la humanitat, on els turistes –ara absents per la Covid– solen entrar en un edifici pintat de rosa que des del passat ens ajuda a entendre el present: és la Casa dels Esclaus, símbol del tràfic de 15 milions d’africans que entre els segles XV i XIX van ser capturats, transportats i explotats a les plantacions i les mines dels imperis americans i que van contribuir al procés de desenvolupament capitalista mentre el seu continent era devastat. La primera mundialització de la història, un genocidi. De Gorée a Arguineguin –en representació d’una realitat molt més àmplia– hi ha un nexe: ens tornen la visita. I ho fan perquè un 80% de la població viu en la pobresa, perquè continua la depredació de recursos, perquè no hi veuen futur.