Amb la independència

No n’hi hauria prou per recuperar la llengua malgrat que a la benemèrita Plataforma per la Llengua li sembli que sí. Perquè, suposem, en un país –una nació, si volen– independent, qui es presentaria a unes eleccions amb uns propòsits lingüístics aliens o percebuts com a contraris pel 75% dels votants? Doncs cap, perquè les perdria. De més que, partits com ERC, el PSC... –els que les podrien raonablement guanyar– ja ens han avançat que en aquest nord-est peninsular hi ha dues llengües fefaents, històriques. Tant, d’històriques, que una minoria n’apunta el neolític com el moment primer del bilingüisme a Catalunya. Quant als altres, els que tenen present que a Occident no hi ha cap estat bilingüe, els remetem a la premissa major supraescrita, és a dir, que perdrien la cursa electoral. Per si cal, recordem que el bilingüisme en una societat de llengües barrejades és un estat transitori durant el qual un dels dos idiomes es va perdent: Irlanda, posem; i que ningú no pensi en Suïssa o Bèlgica, on cada llengua té el seu espai geogràfic i social propi. Així estem. Tornem al 75% d’empadronats a Catalunya que usen habitualment la llengua castellana –el 1975 eren el 50%–. Queda, doncs, avui, el 25% –el 1975 eren, és clar, el 50%– que usen correntment el català..., llevat de quan canvien al castellà si la primera frase de l’interlocutor no és en català, o quan per l’aspecte –color de la pell, vestimenta...– creuen que no és del país, etc. Pot recuperar-se una llengua en aquestes condicions? Molts dels ciutadans de Catalunya desconeixen aquesta situació, o, si n’han sentit parlar, no hi donen credibilitat malgrat que totes les enquestes i estudis les donen per verídiques. No tenen –o no volen tenir– present el que senten simplement parant l’orella pels carrers, bars, restaurants o botigues de Barcelona, Roses, Salou o la Vall d’Aran. No hi ha ajudat mai la Generalitat –ai, la política oportunista i de llum curta!– proclamant falsedats com l’èxit de la immersió (?) escolar, o mitges veritats com que el 90 % entén el català, que el 80 % el pot parlar, que la Viquipèdia catalana, bla, bla, bla... Hem de seguir amb la moral de l’Alcoià? En fi, també es va relativament equivocar Antoni de Capmany quan el 1779 va publicar allò del català “muerto hoy para la República de las Letras”. Dic relativament perquè amb això de la República de las Letras es referia a l’alta cultura –quatre gats–; del català de la República de las personas, llavors l’únic idioma del país, no en va pas dir res...