Màgia blanca

No patiu, que no penso escriure sobre exorcismes de pa sucat amb oli. La màgia blanca que aquí presento és un concepte limfàtic, transcendent. Crowley parlava del concepte de màgia sexual, proposant una corrua de tècniques i litúrgies encaminades a centuplicar els plaers de la carn. El sexe és un llenguatge i, com a tal, té molts registres. És comunicació afectiva, però també no verbal i sobretot lúdica: si no rieu fent l’amor, val més que marxeu a la secció septentrional de Sibèria i mireu de fer una actuació de putxinel·lis als lleopards de les neus. L’amor, com l’art, és una droga a part, com diuen els còsmics Love of Lesbian, i és addictiu com tots els estupefaents. No es tracta de viure amb les endorfines ballant foxtrot, ni amb l’oxitocina per les boires, cosint objectes de desig com qui col·lecciona segells. Es tracta, més aviat, de saber triar bé –sí, ja ho sé, l’amor et tria a tu– i establir una mena de fusió còsmica (i còmica, icònica) amb l’altre que transcendeixi el pla físic però que no l’oblidi. La pell, senyors i senyores, té memòria. Els cossos que una vegada es van magnetitzar, hi tornen sense cap engruna de rancúnia. Els ulls que una vegada es van clavar en horitzontal, segueixen buscant el desmai del número 8 (tombeu-lo, feu-lo infinit). Si algú ha viscut tres anys de celibat voluntari que no s’amoïni: un bon dia, no se sap com, tornarà a notar com la sang li circula per dins. Menjarà magdalenes de llimona com si en qüestió de minuts hagués d’arribar l’esperat meteorit gravitacional. Saltironejarà per casa seva buit de limfa, sense pes, a un pam de terra, amb els escalfadors als turmells, i es dirigirà a la cuina a esprémer vitamines. La màgia blanca té molt a veure amb la fusió artística.