Els sous de ses senyories

Hi ha articles que fastigueja escriure. Aquest n’és un. Des de la crisi del 2008, alguns grups han forçat periòdicament el Parlament a sotmetre a votació la possibilitat que els diputats s’abaixin el sou com a mesura exemplar. No n’ha prosperat cap. L’última la va presentar fa pocs dies la CUP, i va ser tombada pels vots en contra d’ERC, JxCat i el PSC amb una ganyota de repugnància, com si els haguessin obligat a agafar per la cua una rata morta. El 2012, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, va defensar que s’hagués rebutjat una iniciativa semblant amb l’argument que la congelació salarial aleshores vigent hauria fet particularment lesiva la reducció, perquè “si ens abaixem més el sou, ja no sé com anirem”, va dir empetitint els ulls. La majoria de ciutadans, que han après a dividir l’àtom amb un miler d’euros al mes, devien sentir una profunda compassió per aquesta senyora, obligada a fer equilibris per tirar endavant la família amb una paga de cinc mil, dietes a part. Si aquesta vegada la negativa dels parlamentaris fa més mal d’ulls, no és només pel daltabaix econòmic que ha provocat la pandèmia, ni perquè en gran part es degui a la falta de recursos assignats a Sanitat en l’última dècada, sinó perquè ha coincidit amb l’aprovació unànime, al contrari, d’apujar-se la retribució, fins i tot la dels ex-alts càrrecs. Només els bancs i les grans corporacions comparteixen amb els polítics el desvergonyiment de pactar a l’alça els seus ingressos, també en temps de vaques magres. Ja he dit que aquest era un article enutjós, perquè en el nostre sistema productiu, que mesura el treball en diners, acostuma a fer lleig emetre judicis sobre la nòmina dels altres. Però potser estaria bé recordar-ho en les pròximes eleccions, si més no com una opció civilitzada enfront de l’impuls de posar en fila ses senyories i anar-les escopint a la cara, sense pressa, d’una en una.