LA GALERIA
Redempció
Dilluns al vespre els carrers de Girona estaven transitats com feia molts mesos que no es veia (també els de Barcelona i altres ciutats). Col·lapse de circulació, de vianants i llargues cues al carrer a moltes botigues d’articles que no són d’alimentació, cosa inèdita des del començament de la pandèmia. L’explicació és fàcil: el primer dia de pont sense confinament municipal va permetre que la gent s’escampés com una taca d’oli, en un instint innat de tornar a gaudir de les coses que fins fa quatre dies eren les habituals. És una actitud comprensible perquè ja fa nou mesos que la ballem i a tothom convé un respir. A la majoria d’establiments es controla l’aforament, sobretot si el local no és gaire gran, però a les cues la distància no es compleix ni de bon tros. Això sí, tothom sense excepcions anava amb la mascareta, per incòmode que pugui ser per als qui portem ulleres, que no hi ha manera d’evitar que s’entelin. Ahir el científic de Blanes Salvador Macip deia, en una entrevista en aquest diari, que una de les coses que hauríem d’evitar són els dinars de Nadal. És a dir, el retrobament de la família en àpats que sobrepassen els sis o els deu comensals i amb llargues sobretaules. M’imagino que a molta gent els haurà semblat excessiu, perquè si hi ha una trobada anual que reuneix tots els cunyats i cunyades és per Nadal. Però, vista la sortida desbocada d’aquest dilluns, Macip no està mancat de raons. Tenim la voluntat de portar-nos bé, però arrosseguem massa mesos sense celebrar els aniversaris, les festes majors, les fires, els aplecs, els concerts, els festivals d’estiu, anant al teatre amb comptagotes... Amb molta gent que ha hagut de tancar les botigues, els bars o els negocis; amb els autònoms que no han pogut treballar i se’ls han rifat a l’hora d’ajudar-los; amb milers de joves, o no tant, aturats que no cobren d’enlloc; amb un munt de trobades, de dinars i de sopars amb amics que no hem celebrat, i, és clar, sense oblidar totes les persones, totes les famílies que han patit el coronavirus en la seva pell i la tristesa pels que s’hi han quedat o en pateixen unes seqüeles que potser no revertiran. Potser ja mai no recuperarem el que s’ha perdut pel camí, però hem de mirar endavant. Hi ha com una necessitat de redempció, d’alliberament moral d’una època de canvis que van començar amb el nou mil·lenni.