L’ou de la serp

Benvolguts lectors. Encara que ho pugui semblar pel títol d’aquest article, avui no vull escriure ni tractar sobre biologia animal. De cap de les maneres. En aquesta galeria intentaré mirar de reflexionar entorn de la nova ensulsiada/ofensiva neofeixista de diferents signes i latituds. De fet, a 2020 s’ha de matisar molt i cal parlar més de feixismes en plural, que no pas en singular.

Doncs bé, massa vegades s’està covant l’ou de la serp sense ser militants d’un partit, teòricament feixista o de l’anomenada extrema dreta –un gran calaix de sastre–. Massa vegades, les actituds personals irracionals, egoistes, o el desconeixement general –producte de la gran incultura política de la nostra societat actual–, unit a una manipulació mediàtica i ultraconsumista; és a dir, individualista extrema i simplista, ens porten a actituds pseudofeixistes que contribueixen a fer créixer, inconscientment, el monstre cavernari. Al mateix temps la corrupció i el deteriorament del llenguatge polític ens provoca confusió lèxica, que serveix de coartada i alhora de combustible, als moviments autènticament extremistes de dretes i ultraconservadors. Per exemple: es pot considerar la ideologia trumpista un moviment més o menys feixista? El reaccionarisme, la glotofàgia, la intolerància de gènere són cosins germans del feixisme?

Bé, és enrevessat respondre aquestes interrogacions; ara bé, tot això, en uns llocs més que en d’altres, promou una atmosfera política força adient per covar l’ou de la serp.

Tot i això, a l’Estat espanyol és una mica diferent, ja que els darrers manifestos neofranquistes, en què encara s’esmenta pretendre afusellar per motius polítics i ideològics o portar a terme pronunciaments militars, menysprear el sufragi universal, a més de fomentar l’odi civil i social, són profundament carrinclons, carpetovetònics i molt antieuropeus; però no podem oblidar que tot aquest soroll de sabres, més o menys rovellats, exerceix una gran pressió superautoritària –molt nihilista, antipolítica i anticultural– sobre la prefectura i la superestructura de l’Estat espanyol. Això comporta una mala salut democràtica de l’anomenat bloc constitucional, tot tenint en compte que hi ha diferències importants dins d’aquest grup, segons els nivells de demagògia i dogmatisme. Malauradament, aquest ambient, a vegades força irrespirable, es tradueix en qüestions de rabiüda actualitat, com, per exemple, una oposició, poc estudiada, a l’amnistia dels presos polítics catalans.

En síntesi, tots hem d’anar molt en compte a no exacerbar l’esperit de la intolerància, i mai fomentar una mena de maximalisme irreflexiu que després implica molta frustració ciutadana.