De set en set
El blau de la distància
Fa un any, avui era dissabte i estava núvol. Encara ho estava al cap de dos dies, a l’enterrament, però potser només ho semblava perquè va ser a la tarda i de seguida se’ns va fer fosc. El primer dia a l’hospital, vaig fotografiar el que es veia des de la finestra de la cinquena planta. Ja pots comptar, el pàrquing del davant, una fila de xiprers, la carretera de França i el cel bromós inflant-se al damunt. No sé per què ho vaig fer. Potser perquè aquell era l’únic paisatge que teníem, una possibilitat de mirar lluny. El pare sabia fer fotografies molt millors. En recordo una de la mare quan acabaven de sortir del túnel de Vielha, sota una copiosa nevada. Ella porta un abric vermell i un casquet de llana, i té la mirada fonda d’una heroïna de novel·la russa. Cap de nosaltres havia nascut encara. Crec que tot just estaven esperant el meu germà gran. Al pare només li interessaven els paisatges si hi sortíem algun de nosaltres, encara que hi quedéssim petits, com extraviats, però mai desenfocats. Tenia un gran sentit de la pertinença als llocs. Abans de casar-se, va fotografiar la seva minúscula habitació del pis de Manresa: un llit, una tauleta, un crucifix. No havia tingut res més, excepte una pilota de futbol fabricada cosint manyocs de mitjons vells que la seva mare li va llençar. Encara li vaig sentir recriminar-li a l’àvia passats més de cinquanta anys. La meva família sent una espècie d’amor per les coses gastades: durant anys vaig portar una caçadora de pell girada que ell ja no es posava –m’abrigava amb la seva enteresa–, i el meu jersei preferit continua sent un d’estireganyat que havia estat de la meva germana. M’hi fico a dins com en l’escalfor d’una casa. A la foto de l’hospital, hi reconec al fons la punta escapçada de Sant Fèlix i la Catedral, i més lluny encara, el vapor blavís de l’horitzó; el blau de la llum que s’ha perdut, diuen que és, el color d’allà vist des d’aquí, on ell ja no hi és.