Un país fictici

Els electors que estem expectants per veure quines seran les propostes dels partits i qui formarà part de les llistes tenim un gran dilema. Un dilema que fa temps que l’haurien d’anar resolent a cada elecció, però hem arribat fins aquí votant a les palpentes, o fent un acte de fe davant unes promeses que molt sovint, pel seu atreviment, es veu de lluny que no són més que encanteris. I això, si passés una vegada, hom ho atribuiria a un acte d’optimista inconscient, però avui, amb tant fracassos que portem a l’esquena, tornar-hi em sembla que voreja la vergonya. Així, doncs, el nostre gran dilema a resoldre serà depurar les promeses fins a reduir-les al que és creïble ateses les circumstancies del país: de migradesa financera, de l’entorn, de les poques competències plenes i, sobretot, per l’anomalia espanyola.

De vegades hom escolta algun dels polítics de més pes que promet seriosament polítiques com si visquessin en un món fictici i mentre leviten d’èxtasi pel càrrec no s’adonen que som una minoria nacional sotmesa i es pensen que són el govern de la gran nació que seríem si fóssim independents. I, és clar, quan és tan fàcil perdre el nord els resultats són plenament descriptibles. A tots els candidats de les pròximes eleccions, i especialment a les direccions dels partits que hauran de triar l’executiu, els recomano vivament que llegeixin l’article, molt ben documentat, que diumenge passat publicava a L’Econòmic l’Albert Pont, per baixar-nos les ínfules i tocar de peus a terra: El paio de les fotocòpies, es titula. Deia el president del Cercle Català de Negocis que la Generalitat realment només té capacitat de decisió sobre el 6% de tota la despesa pública catalana, i es feia una pregunta terrible per fer-nos-la nosaltres: “Algú pot imaginar que el director general d’una gran companyia només tingués firma i capacitat de decisió sobre el 6% dels seus recursos?” I rebla el clau: “ O que l’atenció dels seus clients la decidís la competència?” “En qualsevol gran empesa, el paio que fa les fotocòpies té més poder de decisió.”

De l’època del president Tarradellas fins avui, sempre ens han dissimulat les nostres febleses reals i les emmascaraven amb una mena de protocol i una litúrgia que adornava la pompa d’una Generalitat pràcticament despullada, i tots ens ho creiem.

El gran dilema d’avui, hi insisteixo, és desemmascarar la realitat, situar-nos en la realitat per més crua que sigui, i treballar molt amb dues direccions: gestionar amb la màxima eficiència aquest 6% i no parar de negociar amb la màxima exigència i claredat, i explicar-nos a tots quins són els passos que es fan i els resultats que assolim perquè també tota la societat civil mobilitzada acompanyi en la revisió d’aquesta anomalia. És clar que el primer que caldrà fer és denunciar el sistema de finançament, que fa més de sis anys que ha caducat, i preparar-se per al gran combat per un de nou mentre no arriba la independència, que posaria fi, de cop, a aquesta anomalia. I ull! Que no podem caure en l’estratègia de la sublimació: menystenir petits guanys a l’espera de grans guanys. Ho necessitem tot, però sempre ha de quedar clar i per a tothom que l’objectiu irrenunciable és la independència. Ens hi va la supervivència.

I el gran dilema que tenim nosaltres, que som els responsables de triar qui o quins hauran de defensar els nostres interessos, serà votar per les persones que tinguin un currículum de gestió i negociació més alt i rebutjar els que les direccions posen en llocs de privilegi i que només aporten quota de partit, o amistat amb el líder. La UE posa la major oportunitat d’inversió dels 35 anys de la nostra història comunitària. Una pluja de diners que representa el 15% del PIB espanyol en sis anys. Negociar això amb Espanya serà molt difícil per més projectes que presentem; i tenir a les conselleries les millors persones amb les màximes capacitats ens serà vital. El drama que ens ha ensenyat la pandèmia amb les pèrdues econòmiques i en pèrdues de vides és que els costos terribles de la ineficiència i dels amiguismes són massa alts.