Pocs i purs?

Fa poc més d’un decenni, el suport a l’independentisme al Principat no arribava ni al 15% de la població. En canvi, avui, segons algunes enquestes, està en condicions de superar el 50% en les properes eleccions del 14 de febrer. Com s’ha aconseguit això? Com ha estat possible convèncer tanta gent en un període de temps tan curt? Doncs perquè durant anys l’independentisme ha estat un projecte atractiu, engrescador i sobretot obert i aglutinador. No es preguntava a ningú ni d’on venia ni a què s’havia dedicat abans. Així s’hi van anar incorporant des de col·laboradors de Duran i Lleida fins a destacats dirigents socialistes com Ernest Maragall, Ferran Mascarell, Joan Ignasi Elena i Marina Geli. I, sobretot, els seus votants! Aquesta va ser la gran victòria de l’independentisme: compartir un projecte i barrejar sensibilitats i procedències. Sense ells, sense la presència de tota aquesta gent que venia de la CiU de Pujol, Mas i Duran, de les files del PSC o dels desenganyats de l’esquerra dita transformadora, l’independentisme continuaria sent avui aquella minoria d’abans. Per això no entenc ara aquesta histèria en alguns sectors d’aquest independentisme, aquest donar carnets de bons i dolents, aquesta agror i aquests exàmens de puresa. No entenc aquests escarafalls perquè un diputat tarragoní del PSC passi a integrar-se dins d’un partit independentista. Això que abans hauria estat una bona notícia, ara provoca que legions de fanàtics insultin fins i tot la presidenta Forcadell per haver donat suport a aquest pas. Pocs, purs i permanentment enfadats, o molts, diversos i amb la mirada llarga. Aquest és el dilema. Jo ho tinc clar.