Tribuna
Les primàries i les candidates
El dia a dia dels darrers temps ens ha demostrat que la cohabitació entre Junts i Esquerra al govern ha estat un calvari, segurament, per a tots dos partits. Tothom es pensava que Quim Torra era el problema, però finalment haurà resultat al revés: ell era la solució perquè no s’evidenciés gaire una doble acció de govern que no ha ajudat a tenir els ànims calmats fins a arribar a la data electoral. La percepció que, si es compleixen els pronòstics i cap dels dos partits aconsegueix un clar avantatge el 14 de febrer, es pot repetir la situació també espanta. Hauran après quelcom d’aquest període d’interregne tan polifònic? No ho tinc clar. De fet, no veig gaires perspectives de canvi a l’horitzó: ni que cap partit tingui una majoria clara que pugui fer anar a remolc l’altre, ni que la pressió per lluitar per l’hegemonia dins l’independentisme s’evapori en cas que un o l’altre aconsegueixin una victòria pírrica a les eleccions.
No obstant això, sí que podem entreveure alguns aspectes que podrien trencar les perspectives que avui tenim sobre la taula. En primer lloc, cal estar atents a com s’acaben d’organitzar les llistes electorals de Junts. A curt termini, l’organització d’aquestes primàries ha estat un encert: polític i comunicatiu. Per una banda, han permès desvincular un partit, dit de nova creació, de les tradicions més jerarquitzades que posaven el secretari d’organització al centre de l’equació i han democratitzat (davant de l’opinió pública) la confecció de les llistes. Per altra banda, ha permès a la marca guanyar espais als mitjans de comunicació, de manera continuada, durant un bon temps i a través d’impactes precisament positius. Mentre la marca d’Esquerra es desgasta gestionant la pandèmia liderant els departaments socials, Junts ha pogut situar missatges en clau positiva a l’agenda.
A més a més, les primàries han entronitzat dos noms que no tenen res a veure amb l’antiga herència convergent. Laura Borràs, com a cap de llista per Barcelona, és extremadament empàtica amb un tipus d’electorat que decideix la papereta en clau emocional, comunica bé i ha demostrat dominar l’esgrima. Veurem les motxilles judicials quin mal li poden fer. Joan Canadell pot ser un bon company de viatge pel discurs que teixirà Borràs: ha trinxat l’establishment de la Cambra de Comerç amb una candidatura bottom-up, sap parlar d’economia i, sobretot, de cara a l’electorat independentista és dels pocs que han explicat, a través de les xarxes socials, quin pla té per aconseguir la independència. És dels pocs que, obertament, han fet l’exercici de passar del “què” al “com”. Canadell, però, té un problema: la seva explosivitat dialèctica li juga en contra i alguns dels seus plantejaments revisionistes només són per a consum intern.
En segon lloc, la CUP ha fet una jugada extremadament intel·ligent proposant la badalonina Dolors Sabater com a cap de llista. L’independentisme, que en aquestes eleccions anirà més dividit que mai, presentarà tres dones (Borràs, Sabater i l’exconsellera Àngels Chacón) i un home (Pere Aragonès) com a presidenciables. La presència de Sabater en la campanya obrirà el focus de la CUP cap a nou electorat, sigui procedent de les coalicions municipals que tenen amb els comuns o perfils que valoren a Sabater el seu pragmatisme en la gestió municipal. El vot de la CUP sempre flirtejarà amb la utopia, però Sabater pot presentar-se amb una carpeta plena de gestió. És un premi per a qui ha ostentat l’alcaldia més important del partit, però caldrà veure com traspassa el municipalisme per saltar a una arena més calenta, la de la política nacional.
En tercer lloc, aquests nous lideratges lluitaran en un context diferent del que hem tingut des del 2015 ençà. La ressaca de la pandèmia deixa un major nivell de descontentament, que es pot traduir en una major abstenció; segons el CEO, només un 10,2% de ciutadans continua situant la relació Catalunya-Espanya com a principal preocupació i la fragmentació del vot independentista podria fer aparèixer noves correlacions de forces, no exclusivament en l’eix nacional. El 14-F, doncs, podria també ser un punt i a part: perquè noves forces polítiques proposen nous mapes per assolir la independència o, per contra, perquè el pragmatisme desdibuixa un horitzó de plenitud nacional per enfangar-se (o arromangar-se?) amb la gestió del dia a dia dins l’Espanya autonòmica.