Ètica de la interdependència

Quan l’epidèmia va castigar la Xina, no vam prendre consciència del que s’acostava. Pensàvem, ingènuament, que aquella situació no ens afectaria, que no arribaria a les nostres llars. Ens vam equivocar. El virus es va globalitzar i l’epidèmia es va convertir en pandèmia. L’OMS la va decretar, però, en aquell moment, encara no enteníem el que allò significaria per a les nostres vides, ni el que vindria després, el confinament, la desescalada i la nova normalitat.

Els conceptes d’allò llunyà i d’allò proper s’han transformat vertiginosament amb la globalització. D’una banda, el que està lluny, està a prop, gràcies a les xarxes telemàtiques i, de l’altra, el que està a prop, curiosament, està lluny, perquè moltes vegades ni tan sols ens adonem dels qui estan físicament amb nosaltres. Sembla un tòpic, però no ho és: la xarxa ens vincula amb els qui estan lluny, però, paradoxalment, ens allunya dels qui estan a prop.

La crisi ha posat de manifest una categoria que ja havien descrit científics socials, filòsofs i teòlegs: la noció d’interdependència. El món s’ha convertit en un escenari interdependent, en el qual tot està entrelligat, formant una gran xarxa. Ningú no pot estirar un nus sense arrossegar tota la xarxa. Qualsevol moviment, per petit que sigui, afecta el conjunt, perquè tot està inextricablement enllaçat.

Aquesta noció no representa cap novetat en la història de les idees. Està omnipresent en les grans savieses de l’Extrem Orient, particularment en l’hinduisme i en el budisme, però també en la filosofia taoista atribuïda. La mateixa idea de creació del Gènesi no és aliena a aquesta noció. El papa Francesc ho ha posat de manifest en la seva encíclica Laudato si’ (2015).

Aquesta idea exigeix una governança mundial i un renovat sentit de la responsabilitat global. L’esquema feudal no serveix per explicar el dinamisme inherent a les nostres societats, ni per afrontar els desafiaments que ens oferirà el futur. Si tot està connectat, he de pensar, a fons, les meves accions, les meves paraules i omissions, perquè aquestes, poc o molt, tindran efectes per a tots, ja sigui en el present o en el futur. L’ètica de la interdependència exigeix abandonar la visió unilateral per transitar cap al nosaltres, fluir de la visió autocèntrica a la mirada policèntrica.

Aquesta interdependència, que s’ha mostrat amb claredat a través de la crisi pandèmica, ja l’havíem constatada en tres àrees: l’ecològica, l’econòmica i la social. Els activistes mediambientals ens ho han repetit fins a l’esgotament. Els desajustos ecològics que genera una part del món, integrada pels països més industrialitzats del planeta, tenen efectes nocius per al conjunt del planeta, també per a aquelles nacions en les quals no hi ha ni una indústria. La interdependència també es va posar de manifest durant la crisi econòmica del 2008. Vam observar com la crisi dels mercats en una àrea del món, per una llarga seqüència de causes i efectes que només la macroeconomia és capaç d’explicar, tenia efectes en la nostra vida quotidiana en el preu de la gasolina, de la hipoteca i del pa.

La interdependència es va posar també de manifest en l’àmbit social. En un món estructuralment injust com el nostre, en el qual una petita minoria, cada vegada més diminuta, concentra el Gran Capital, i una gran majoria, cada cop més ampla, pateix tot tipus de mancances, és impossible que hi hagi pau.

La injustícia estructural té efectes globals, de tal manera que fins i tot els qui pensaven viure al marge, es van veure obligats a blindar-se, a pagar summes astronòmiques a empreses privades per garantir la seva seguretat.

No podem malbaratar aquest aprenentatge. Si és veritat que tota crisi és una ocasió per aprendre, la noció d’interdependència no pot ser oblidada. La bona notícia de la vacuna no pot ser un pretext per perdre de vista aquest coneixement. Haurem de mantenir les mesures de restricció fins a assolir la tan desitjada immunitat de ramat. Un cop s’hagi assolit, caldrà treballar a fons per despertar la consciència ecològica, a fi d’evitar una crisi de proporcions més grans i, tal vegada, irreversibles.