Les ganes de Laporta

Servidor és dels qui davant d’un got mig ple no és que el vegi mig buit, és que el veu esquerdat i perdent aigua. Servidor és del tarannà d’aquell soldat espartà que no parava de girar-se cap al general Leònides per advertir-li esporuguit que l’enemic ja s’acostava, que aviat els cauria a sobre. Servidor aspira a servir per a alguna cosa sense arriscar massa en la provatura. Però que quedi clar, lector: no et vull fer pena, més aviat t’aviso. Els qui anem amb el fre de mà posat, quan algú ens fot un cop de maça a l’engranatge i ens en trenca la roda dentada, després no tenim aturador. De cara o de cul, no sabem controlar l’acceleració perquè no en tenim el costum. Per contra, hi ha una altra mena de gent que sempre mira el sol de llevant, mai el que es pon i mata el dia. Van per la vida tal com es lleven: sempre amunt, escalfant i escalfant-se, veient gots plens i irrompibles. Un d’aquests és Jan Laporta, que ha encetat la campanya per a la presidència del Barça fent com Leònides: —“Què dius, que l’enemic s’acosta? Digues més aviat que som nosaltres els qui ens hi acostem. I no el tindrem a sobre, soldat, sinó a sota!” Laporta ha anat a penjar la pancarta al cor de les Castelles, la nació que més saliva amb els reptes a camp obert, la que si alguna cosa menysprea és la pusil·lanimitat dels nostres dirigents, sempre saltironejant, sempre demanant l’esgrima del floret més llarg perquè la longitud de l’arma els mantingui lluny del cos a cos. “Ganes de tornar a veure-us.” No es podia dir més amb una frase més curta. Ganes de tornar a guanyar-vos. Ganes d’acostar-me més i de fer-vos veure que no tots els catalans són com aquest columnista poruc que ara em glossa. Ganes d’aturar el sol a llevant perquè no us torni a arribar a ponent. Laporta no ha anat a Madrid a dir que ho tornarà a fer sense haver fet res abans. Ell, que sí que va complir les promeses, ha posat a la pancarta el punt de contenció verbal que encara fa més engrescador el repte. Vinc a mirar-vos fit a fit i a jugar amb les vostres armes. I us tornaré a guanyar. I després, quan arribin les vacances, em fumaré un altre puro i em beuré una altra copeta de xampanyet al iot del meu amic. Perquè també tinc ganes de veure-us a vosaltres, socis i no socis, catalans que sempre aneu pel món amb cara de cagats, donant explicacions sobreres. I aleshores, pam! Aleshores és quan la dent salta de la roda. Que n’aprenguin... i que n’aprenguem.