La crònica
‘Lo riu és vida’
No hi ha expressió que resumeixi millor el valor del riu que la que es va convertir en el lema de la lluita contra el transvasament de l’Ebre: Lo riu és vida, quan els veïns de les Terres de l’Ebre s’alçaren –ja fa vint anys– contra el pla hidrològic del govern de José María Aznar. El riu implica la pervivència de les terres que rega, perquè seguint el seu recorregut s’han forjat cultures mil·lenàries i perquè, abans que res, l’aigua dolça és la font primera d’existència, és un bé preuat. Aquell crit de lluita va cobrar una gran dimensió, fins a aconseguir guanyar la partida a aquell govern sense escrúpols enfront dels recursos naturals.
“España no será rica mientras los ríos desemboquen en el mar”, va expressar Mendizábal, en el segle XIX quan la creixent industrialització va exigir una intensa demanda hídrica. L’any 2001 el govern de José María Aznar assenyalava que el desenvolupament urbanístic requeria més i més desviaments de l’aigua. Però finalment aquell pla franquista seria derogat el juny del 2004 pel clamor dels pobles, atiats per la Plataforma de Defensa de l’Ebre.
Així prologa Eliseu Climent, Creu de Sant Jordi ( 1983), la sèrie d’opuscles que edita i que distribueix amb la revista El Temps. El primer el va dedicar al Ter, amb fotografies molt expressives, a la descripció del seu curs, des del refugi d’Ulldeter, a més de 2.000 metres d’altitud, en aquell bocí del nostre Pirineu gironí, i el seu recorregut entre cingleres i parets, abocant successivament a Sau, Susqueda i el Pasteral, fins a acabar, exhaust, rendint honors al Mediterrani.
L’últim opuscle que hem rebut porta el número 16 i està dedicat als entorns del Montsant i de Siurana, que ens porten records de joventut quan en aquells cims hi havia un campament per formar oficiales de complemento. En cas de conflagració armada, l’exèrcit havia de disposar de personal preparat per manar les tropes... I sort que aquest supòsit no es va donar... perquè hauria estat un desastre... I és interessant aquest treball perquè queda clar que s’ha trepitjat cada recorregut, i no només el dels grans rius, sinó el de tot allò que porta aigua, com ara les rieres de l’Alt Empordà, el Congost, el Mogent, el Sénia i tantes altres, i en descriu deliciosament la història, els aprofitaments, els recorreguts... I també perquè uneix, pels camins de l’aigua, les terres del Principat i les del Regne de València. Ja abans ens havia sorprès amb una altra sèrie –Retorn a la normalitat– que va abastar 23 opuscles i que resseguia els vestigis que la civilització romana ha deixat a la nostra pàtria. Dues sèries imprescindibles, treballades sobre el terreny per Eliseu Climent. Dues grans eines!