Un escaire per mesurar el buit

Tot just soc al principi i ja ho deixaria. Amb l’afartament dels àpats de Nadal, asseure’t davant l’ordinador confiant que els dits trobaran algun eco de veu per imprimir a la pantalla és com esperar que ragi una font seca. I, tanmateix, escriure és fer front a l’indicible, a menys que en facis prou amb una digitació de paraules uniformades. Hélène Cixous en feia una llei, de l’abordatge del text com un acte esfereïdor. “Només es pot escriure en la direcció d’allò que no es deixa escriure”, afirmava, i que malgrat això, per la raó mateixa d’aquesta impossibilitat, “s’ha d’intentar escriure”, afegia. És una llei terrible, paralitzant segons com, però l’única que t’estalvia l’arrogància de posar-te a obrar amb “la veritat asseguda a la falda”, una veritat que, com el llom d’un gat que s’arqueja complagut amb les manyagues, ja s’ha deixat escriure i, per tant, no té cap interès. M’escolto amb atenció tot allò que té Cixous per dir-me, però no hi ha res a fer. He arribat fins aquí esbufegant i desolada. Em deu faltar l’escaire. Pere Gimferrer va descobrir un símbol que representava aquesta eina rectora dels mestres d’obra en tota una sèrie de dibuixos de Miró, i quan va demanar-li pel significat d’aquella presència a la vora de cada paper, l’artista només va poder articular un “això...”, mentre picava amb l’índex el lloc exacte de l’escaire abans de poder dir alguna cosa sobre l’espai i el pes dels objectes que hi suren que ben mirat ja estava continguda en el dibuix, en aquell “això”. Gimferrer es preguntava en acabat: “Els qui escrivim (...), ¿fem alguna cosa més que provar de traçar escaires, fem alguna cosa més que aspirar a la justesa d’aquell escaire del croquis de Miró?” Potser sí que escriure hauria de ser un salt al buit, un endinsar-se per camins escabrosos, però vet aquí aquesta modesta eina de fusta que mesura i compartimenta els angles, perquè fins i tot el no-res esfereïdor tingui una forma.