La pàtria explicada al meu gos

Per a desesperació del meu gos i de la immensa majoria dels seus congèneres, aquest dissabte acabarà amb una festa patriòtica. Com si la sorollosa trifulga bèl·lica de la revetlla de Sant Joan aquest any s'hagués d'eternitzar, les detonacions seguiran trencant la nit i, a la vegada, una munió de sistemes nerviosos humans i canins. No sabem, encara, qui projectarà cap a l'atmosfera tota la tensió passional acumulada; si seran els seguidors més expansius de la selecció indissoluble o els seus antagonistes, els partidaris del Paraguai, que, com sap tothom, són multitud entre els habitants d'aquestes terres profundes. Si connecten amb les cadenes de televisió o ràdio que ho segueixen amb els ànims més excitats, i admiren aquells comentaristes que semblen haver sorgit directament d'alguna tribu visigòtica, segurament descobriran que els patriotismes tendeixen al ridícul, i que només cal una mínima distància emocional per adonar-se'n. Distància que aquí, en aquest cas, es dóna molt, malgrat les complicitats i els lligams afectius establerts amb la nombrosa representació blaugrana present a la selecció i tots els cors desconcertats per les adhesions irreflexives que aquesta sentimentalitat desencadena.

En general, però, és fàcil advertir que tota aquella fatxenderia rumbosa celebrant les victòries resulta grotesca, i que també ho és el seu revers: la rebequeria desconsolada i autodestructiva que segueix a les derrotes. El patriotisme estima la remor i l'agitació, ambiciona ocupar els carrers i els ànims, busca el repte, el desafiament del jo més encara, i per damunt de tot, necessita topar amb l'antagonista que el conforma i que l'acaba reafirmant. Deu ser per aquesta raó que amb la seva pròpia exaltació garanteix la futura exaltació contrària. El recentment finat Saramago va deixar, respecte a això, una frase fantàstica: les victòries tenen l'inconvenient que mai són definitives, i les derrotes tenen l'avantatge que mai són definitives. Mentrestant i ja que no tothom és membre del Tribunal Constitucional per abandonar-se a la temptació i concedir-se el gust a tisorades, els coets esdevenen una alternativa plausible, un instrument perfecte. S'enfilen i s'expandeixen transportant missatges de contingut absolutament nítid a les orelles adversàries.

Aquests dies, fa gràcia veure aquells no-nacionalistes que a vegades parlen de nosaltres com si fóssim cavernícoles, arrapats a la bicolor amb la cara encesa. I és curiós observar com volen i dolen. Com voldrien incloure'ns en les seves expansions, però com ens exclouen a còpia d'invocacions a la «eñe», a la tauromàquia o a la testosterona. La identitat és un ésser viu que s'adapta, es modifica i que l'ambient i les circumstàncies personals acaben modelant, però sorgeix d'una força profunda, tan arrapada com la pulsió sexual i que com aquesta és convenient portar amb una certa contenció. No és aconsellable anar pel món fent ostentació de les ereccions. Sigui quina sigui la sentimentalitat que s'elevarà i esclatarà aquesta nit d'estiu, a més de desencadenar els pànics canins, dipositarà la llavor del ressentiment en les sentimentalitats oposades; més o menys com la sentència del Constitucional. Són cercles viciosos, lògiques que es retroalimenten, que ofereixen victòries aparents però que es projecten cap a l'infinit. Dinàmiques que convé desactivar però que, com és obvi, la sentència reforçarà. En fi, si ni una tímida federació ha estat factible, caldrà buscar nous camins mentre, sota la taula, un parell d'ulls tremolosos segueixen implorant una explicació.