Si te’n vas

A la universitat em van voler endinyar moltes fake news, com ara que el dandisme havia mort al segle XIX. Et vaig conèixer, vaig fer la porra a l’acadèmia i et vaig batejar com el dandi de l’hiperpresent. De poca carn, molts ossos i fibra al múscul, ho tens tot molt ben posat, sobretot l’actitud. Portes un dandisme de fàbrica –el diumenge del xandall i les xancletes no compta–. Tens un sentit estètic deliciós que contradiu la monotonia de la massa, vas a contracorrent. Detestes la mediocritat. Somrius i el món es desfà, mires fixament a càmera i la col·lapses. El teu codi? L’avantguarda: saps posar-te uns texans amb uns tirants i una cadena d’or vell al coll amb una armilla de mudar. Portes els cabells pentinats a cop de vent, com Bécquer, com Byron, com els romàntics alemanys assedegats d’horitzó. Pots baixar per una rampa de fusta embolicat amb un davantal de vellut vermell i servir una copa de Peligru, el vi que porta el teu nom. Procuro no fer-te nosa, i m’agrada mirar-te cada dia com un ritual que m’evadeix de la merdosa rutina, d’aquella realitat que sempre hauríem d’escriure entre cometes. Quan ens deixaven, em llençaves una canya de punta a punta de la barra i la clavaves al bell mig de les meves mans petites sense vessar-ne ni una gota. El dia que vas agafar un trepant, vaig veure el perfil de Clint Eastwood disparant a la porta d’un saloon. Sentia la música de Morricone i tot, però en realitat sonava Bunbury i els seus cops de maluc se’m fonien amb el batec. Si te’n vas, sé quan tornes perquè reconec les passes fermes sobre les llambordes. I ara, amb el teu nou rellotge de butxaca, blau i cromat, t’escoltaré el tic-tac a anys llum. No tothom té el privilegi de ser amiga d’un dandi que li fa de musa. Jo sí, i en un efecte mirall digne de les millors novel·les, en tu m’he reconegut.