Raça humana
Com voleu que em guanyi la vida?
Mohamed Bouazizi, educat, tranquil, estudia en moments de descans, francès, anglès, informàtica, de nits provisió de fruites i verdures, de dies venda ambulant estirant el carro fins a la plaça principal de Sidi Bouzid, en la ruralia de Tunísia, amb vint-i-sis anys, orfe de pare i pal de paller d’una família pobra, estalvis per comprar una camioneta, ampliar el negoci i complir el somni de la germana petita d’anar a la universitat, una vida més digna per a ella, l’esperança per a tots, 17 de desembre del 2010, ja està acostumat a les inclemències del carrer, als policies corruptes, prepotents i violents que paren la mà o li agafen el gènere perquè no oblidi que manen, té por, com tothom, però la necessitat és més forta, són dos quarts de nou del matí, no li queden diners per donar-los, multa, mercaderia confiscada, cops a la cara i a les cames, cau a terra, s’aixeca, se’n va a l’oficina del governador i no l’atenen, torna a la seu de la policia i se’n riuen, no és ningú, es desespera i crida: “Com voleu que em guanyi la vida?”, s’amara de gasolina i s’encén, arriba viu a l’hospital amb cremades del 90%, el president Ben Ali el visita, davant les càmeres promet a la mare que l’enviarà a França a rebre tractament, estèril i cruel mentida, mor el 4 de gener del 2011, avui fa deu anys, i al cap de deu dies Ben Ali s’escapa cap a l’Aràbia Saudita i el món s’assabenta que en aquell paradís de modernitat i de turisme hi regna una tirania que Mohamed Bouazizi està fent caure perquè amb la seva immolació ha encès la revolta al seu país i la metxa de la Primavera Àrab. Demà en parlarem.