Sobre la recuperació

L’aplicació de les primeres vacunes anti-Covid-19 ha desvetllat uns sentiments optimistes superiors a la realitat. Per desgràcia encara ens queden uns quants mesos de relació de noves infeccions i de difunts pel maleït virus. Però això no és obstacle per parlar de la recuperació econòmica que viurem quan la pandèmia ens hagi deixat del tot.

De què o de qui depèn la recuperació? Quant al què, es refereix a fets exteriors extraordinaris com la situació actual i no hi tinc res a dir, perquè no depèn de nosaltres. Si és cosa nostra, la recuperació, en una democràcia, depèn dels polítics que ens governen i dels ciutadans que els voten. Però la democràcia té les seves febleses. Uns exemples: la primera potència democràtica del món va elegir com a president el ximplet de Donald Trump; si ens centrem a casa nostra, no puc creure que hi hagi un votant del PSC que no entengui que la sentència als presos polítics és una barbaritat i una injustícia de ca l’ample; i no puc entendre que hi hagi tants partits polítics independentistes com militants independentistes. El fonamental principi de la unitat, absolutament indispensable, se’n va en orri.

Els polítics votats i elegits entre nosaltres no són els millors, com haurien de ser-ho. El ministre de Salut, Salvador Illa, no deu saber on és l’os occipital, però li va tocar Salut com al president Companys ser ministre de Marina a la Segona República.

Torno a l’economia. Tenim economistes molt savis, però cap ocupa un càrrec en el govern. Com a màxim una càtedra a la universitat. Si parlen d’economia cada cop veig menys diferències entre les dretes i les esquerres, si deixem al marge la gent de Vox.

Si reuníssim els savis economistes que voten diferents partits comprovaríem com es posarien força d’acord. Un pla de recuperació econòmica redactat per un savi votant pel PP no diferiria gaire en els punts fonamentals d’un del PSOE. És clar que si un d’ells creu que com més rics hi hagi millor anirà el país, no hi pot haver acord; però això només tindrà lloc entre radicals.

Finalment, la recuperació econòmica depèn de nosaltres mateixos, dels ciutadans. I aquí també trobem greus febleses. Donald Trump va ser elegit per ciutadans, però no de tota mena. Califòrnia –classe mitjana i força cultura universitària– va votar demòcrata, o sigui Biden, mentre que els estats agrícoles com Dakota del Nord van votar republicà, o sigui Trump. Els xinesos van votar massivament els dictadors comunistes, perquè ara tenen la panxa plena i no passen fam; després ja ho veurem.

A l’Estat espanyol passa una cosa similar. Les regions pobres voten esquerres, perquè els seus representants no porten corbata i diuen coses gruixudes, però pocs votants han estudiat el programa econòmic del partit pel qual voten. I els que el confeccionen no estan gens segurs de si l’aplicaran si governen. És el que va passar amb els socialistes de Felipe González, que anunciaven la nacionalització d’empreses i quan van arribar al poder van privatitzar més que res.

A tots plegats ens falta cultura, visió general i sentit del diàleg. Si un polític s’asseu a dialogar i sap que no cedirà en cap dels punts que ell considera essencial, val més que deixi la taula de diàleg, perquè perdrà i farà perdre el temps. Que Déu ens faci més savis i més dialogants!