De set en set
Les sirenes socialistes
Durant la darrera dècada, les formacions unionistes s’han mirat el clàssic català des de la banqueta. Sense un discurs alternatiu que contraposar a l’engrescador moviment de regeneració democràtica de l’independentisme, la seva incapacitat estratègica va culminar en els mastegots de l’1 d’octubre del 2017. Fins i tot la posterior victòria electoral de Ciutadans va ser la instantània precisa del fracàs en bastir una proposta sòlida a les necessitats d’una majoria àmplia de catalans per part dels tradicionals gestors del poder a Espanya. És a dir, els socialistes, donada la històrica irrellevància del PP a Catalunya.
La inconsistència en el temps d’aquella victòria del 155 ho reflecteix l’actual panorama, amb la conformació de les llistes unionistes pel 14-F. El PP abocant-se amb voracitat sobre les runes de les formacions esgarriades de la dreta, Lorena Roldán i Eva Parera. A aquest calador de vots desencisats també hi ve a pescar Salvador Illa, escollit per les maneres amables amb les quals tirarà les xarxes als antics votants socialistes que es van passar a Ciutadans o a Esquerra Republicana, cansats de veure el PSC prometent polítiques d’esquerra ben escarxofats en idèntics sofàs als del Círculo Ecuestre. Però sobretot, amb aquesta “tornada” a la quotidianitat de la gestió grisa del poder, els socialistes voldrien girar full del conflicte a Catalunya. Els passa factura a l’Estat i, per ara, tampoc s’avenen a solucionar-lo. Així que, empesos per la frustració pel bloqueig del projecte independentista, Illa fa com les sirenes a Ulisses i entona la lletania del “retrobament”. No hi ha discurs, no hi ha pla, no hi ha propostes, ni solucions, ni renovació. Enmig d’una crisi històrica, lloa una realitat desgastada i de la qual va decidir desconnectar bona part de la societat catalana per emprendre una odissea. Sols són vells càntics hipnòtics en una nit de tempesta. I la resta, un viatge.