El fracàs de no votar

Es comença a ensumar que en els pròxims dies, en un parell de setmanes a tot estirar, s’intensificarà el debat sobre si s’han de celebrar les eleccions del 14-F. Arreu del món, en temps de pandèmia, s’han organitzat dotzenes de comicis sense que la cita s’hagi traduït en un repunt de la pandèmia. Només cal mirar cap als Estats Units i recordar que s’han assolit xifres rècord de participació, després de fer una crida a 150 milions de votants. A casa nostra, professionals de la Direcció General de Processos Electorals ho estan donant tot per aconseguir que les eleccions del 14-F se celebrin amb totes les garanties imaginables. L’esforç és titànic, per tal d’assegurar que tothom, sense distincions, pugui exercir el dret al vot. Hi treballen amb la data del 14 de febrer al cap des de fa tres mesos, quan el president del Parlament va revelar quin diumenge tindria lloc l’esperada contesa. Tres mesos, quatre fins al febrer, sembla temps suficient per fer les coses mitjanament bé.

Suspendre aquestes eleccions no seria un drama pel simple fet de no votar el dia fixat al calendari, perquè hi ha prou diumenges perquè es pugui votar, sinó que ens hauria de fer passar molta vergonya per mostrar-nos incapaços de revertir la corba de contagis i arribar al febrer amb la pandèmia disparada i descontrolada. Per reblar el clau, s’ajornarien amb la vacuna circulant, malgrat el desastre dels primers dies. El canvi de data seria un gran fracàs col·lectiu, tant de polítics incapaços d’encertar-la com de ciutadans que es riuen de les mesures exigides. I podria conduir els partits a decidir una nova data en funció de si els somriuen o no les enquestes. Finalment, les eleccions s’han de celebrar tant sí com no perquè els socialistes resolguin quants vots podran pescar a les files de Ciutadans i, un cop resolt, arribi l’indult dels presos polítics d’una punyetera vegada.