Josep Fornas o els catalans imprescindibles

Acostumats a explicar els esdeveniments i la història de Catalunya des del punt de vista de les personalitats polítiques de primera línia, sovint queden al marge aquells que, discretament i tossuda, movent-se darrere dels grans titulars, sense cap necessitat d’omplir una ambició personal, empesos tan sols per un desig de servir el nostre país, la seva cultura, les seves llibertats, acaben per esdevenir una xarxa de dones i homes que jo anomeno els “imprescindibles” del país. A cada poble de Catalunya hi trobareu sempre algú que senzillament ha perseguit tota la seva vida que l’esforç de tants per ser –per ser un país normal– quedés recollit, documentat, i a disposició de les generacions que vindran.

Josep Fornas, activista antifranquista, enllaç i home de confiança del president Tarradellas amb l’interior, col·laborador de mil i una iniciatives culturals, protector d’escriptors i periodistes represaliats, editor de Pòrtic –una de les grans editorials del país, el catàleg de la qual és senzillament fabulós– i un dels col·leccionistes de diaris, cartells i arxius personals dels anys de la República i del franquisme més importants del país.

Vaig tractar-lo per primer cop quan treballava amb la biografia d’Eugeni Xammar –ell va editar-ne les seves memòries, Seixanta anys d’anar pel món–. Vaig visitar-lo ja a la casa nova de Vilassar, tocant a l’estació. Tot el pis era ple d’història. Amb la seva amabilitat i el somriure característic –“Així vostè s’interessa per l’Eugeni Xammar? Jo el vaig conèixer, i uns quants dels seus amics”–, em va començar a obrir carpetes i carpetes. De Xammar vam anar a parar a Claudi Ametlla, i d’aquest, a Just Cabot –“Tinc per aquí unes fotografies de Cabot que li agradaran, em sembla... Quin home, Cabot, quin home!”–, i finalment, vam passar hores parlant del president Tarradellas. El que Fornas sabia sobre Tarradellas no ho sap ningú més en aquest país. Amb ell i les seves explicacions vaig començar a canviar la imatge que jo tenia del president. Tant de bo la biografia en què estava treballant pugui publicar-se algun dia. M’havia assegurat que tenia enllestides mil pàgines i que no sabia com fer-s’ho per escurçar-les (Editors, perseguiu-les!).

Fornas és un dels homes que durant el franquisme sempre hi són –en contra–, és clar. No només calia salvar els mots, també calia salvar la memòria. Les meves visites a l’Arxiu Tarradellas i al Parlament van acabar d’arrodonir la figura. Els arxius que generosament Fornas ha donat a ambdues institucions són claus per reconstruir el nostre passat. Desenes i desenes de documents, cartes, cartells, publicacions, llibres. “Arxiver del catalanisme”, va definir-lo Francesc Marco. I és literalment cert. Però encara diria més: també calia donar la veu a tots aquells que la dictadura havia silenciat. Per això, amb Rafael Tasis –un altre dels grans imprescindibles– funda Pòrtic, l’editorial que recupera Xammar, Bladé, Passarell, Miquel Joseph, Ametlla, Rovira i Virgili, etc. L’editorial que va deixar explicar-se als qui se’ls havia obligat a callar.

Va ser, finalment, diputat al Parlament per ERC –“Només vaig demanar una cosa al president Tarradellas: ser diputat en la primera legislatura del nostre Parlament recuperat. Em feia molta il·lusió.”– Quan Catalunya va iniciar el seu camí cap a la independència, amb Moisès Broggi, Heribert Barrera, Agustí Bassols, Oriol Domènech, Joan Blanc i tants d’altres vells catalanistes, va donar el seu ple suport a la causa catalana per a constituir-se en un Estat propi. Era la seva manera de continuar servint Catalunya.

Un ciutadà exemplar, un home imprescindible del nostre país.