La llum i l’ascensor

Arriba el temporal i el món es col·lapsa. I no hi ha un sol motiu. Hi ha, d’entrada, el que li estem fent al planeta des de fa dècades, amb un creixement forassenyat que els gurus sense cor del liberalisme salvatge asseguren que és necessari i imparable. També podríem apel·lar a la responsabilitat dels encarregats de traçar les infraestructures, que en reben el profit i que, no ho oblidem, tenen l’obligació del mantenir-les. Hi ha les vies de comunicació, però també, i sobretot, les xarxes de subministraments, com ara l’electricitat, tan fetes i deixades estar que paren de servir energia quan el clima o la demanda s’exageren una mica. Cal assenyalar també els qui, podent-ho evitar, han permès que col·lectius de risc passin fred o gana. Perquè no és el mateix quedar-se a casa amb la calefacció i el rebost assortit que sense llum i amb les canonades glaçades en un barri degradat. I tot plegat ens remet a les grans empreses i els directius amb sous desorbitats i als polítics amb poder per canviar les coses. Però també a la consciència individual que tenim com a consumidors i com a votants. Hi ha drets, com ara l’habitatge digne, l’alimentació i la suficiència energètica, que no es negocien. Que la igualtat d’oportunitats que ens venen és una quimera perquè l’ascensor social, com els altres ascensors, no funciona si no hi ha llum.