Visca la tele

Recordeu quan la televisió era el Mal? Les mares i els pares conscients sabien que aquell aparell era una poderosa arma d’alienació que destruïa l’esperit crític i convertia la canalla en autòmats al servei del consumisme, i també trinxava la vida familiar. En Xesco Boix va descriure perfectament aquesta idea: “Hi ha una capseta que és de color verd, que diu bestieses a tort i a dret. La miren els grans, la miren els xics, i els que manipulen s’hi llepen els dits.” És clar que aquesta cançó la va gravar el 1978, a la prehistòria de l’era televisiva actual: només hi havia dos canals disponibles, dirigits per un govern espanyol teòricament entregat a la transició cap a la democràcia però encara amb un gran tuf ranci.

Al cap de sis anys va néixer TV3 i el 1989 entraven les primeres cadenes privades. Amb la fi del monopoli començava a entrar aire fresc, però portava noves amenaces. Si la tele dels anys setanta difonia valors poc democràtics, almenys ho feia durant un temps limitat: emetien només unes hores cada dia, per acabar amb la mítica carta d’ajust que després es desintegrava en una imatge de píxels blancs i negres i un so de fregit insuportable que obligava a tancar l’aparell. En pocs anys es van multiplicar les opcions i els horaris es van estendre fins a donar la volta al rellotge. La canalla ja no havia d’esperar a la tarda per veure programes pensats per a ells (i que s’acabaven abans de sopar) perquè en tenien al seu abast dia i nit. I juntament amb els programes, una ofensiva comercial extraordinària perfectament dirigida a tots els sectors possibles de la població. En Xesco Boix estava preocupat pel consumisme dels anys setanta, però allò només era un assaig tímid del que estava a punt d’arribar.

Més tele que mai i unes pauses publicitàries tan llargues que feien oblidar què carai estaves mirant... nines estilitzades amb cuixes impossibles perquè les nenes s’hi emmirallessin o en forma de nadons perquè anessin practicant, escopetes per a la futura virilitat dels nens –de plàstic de colors per no fer-ho tan sinistre–, colònies per a sentir-se desitjables, xampany per somniar festes glamuroses, cotxes per a vacances familiars, pizzes per tenir un àpat fet en 15 minuts i muntanyes d’altres coses que no sabíem que podíem necessitar o desitjar. Aquell aparador en moviment era difícil de resistir. Algunes famílies de pedra picada es vantaven de no tenir televisió a casa per protegir-se d’aquest atac constant (conec alguna criatura molt aficionada a berenar a casa dels avis on, curiosament, sí que en tenien), però la majoria intentava limitar les hores d’exposició, aconsellats regularment per educadors i psicòlegs. Una lluita dura. “Ves a jugar”, “ves a llegir”, “tanca la tele, que no saps ni què hi fan”, “al matí no s’obre la tele”, “a l’hora de sopar ens expliquem les coses”. Buf.

Però si pensàvem que ja coneixíem aquell monstre tan poderós i tard o d’hora aconseguiríem domar-lo, ens equivocàvem del tot. Sense gairebé adonar-nos de com havia passat, a casa hi havien entrat noves pantalles i pantalletes. Mil cops més potents, mil cops més atractives. La televisió va veure des del seu lloc preeminent de la casa (al menjador, davant del sofà, en un moble pensat per a ella, com si fos un altar) com passaven dies sense que ningú pensés a engegar-la. Potser hi havia un parell de persones al sofà, amb tan bona visibilitat, però cadascú estava pendent de la seva pantalla particular sense adonar-se de la buidor d’aquella planxa fosca. A qui se li podia haver acudit mai tenir un aparell que decideixi per tu què cal veure a cada moment?

A la prehistòria alguns anomenaven la televisió la “caixa tonta”. Ho feien per menysprear-la, però avui sabem que tenien raó perquè no n’era gaire, de llesta, i per això dels nous aparells en diuen “smart tv”. És una manera hàbil de competir amb les pantalletes que li han robat l’hegemonia (demostrant, un cop més, que la mida no és important). Així ha aconseguit resistir i mantenir-se al seu lloc. I s’ha trobat amb aliances inesperades. Perquè, de tant en tant, els adults de casa, desesperats en veure com els petits no es desenganxen de les pantalletes (“si estic fent deures! / escoltant música / jugant amb els amics/ escrivint un mail / mirant el Polònia d’ahir!”) senten la seva pròpia veu dient allò que mai haurien pensat: “perquè no tanques la pantalleta i mirem una mica la tele?”