Estiu del 76

Segons el calendari gregorià, el 1976 va ser un any de traspàs començat en dijous. Mentre les Seychelles s’independitzaven de l’Imperi britànic, Nadia Comaneci feia història als Jocs Olímpics de Montreal, a la Xina morien més de tres-centes mil persones al terratrèmol de Tangshan, Queen preparava la seva minigira i Juan Carlos I dictava una amnistia general per als presos polítics i d’opinió (What the fuck?), un llicenciat en ciències exactes per la Universitat de Barcelona escrivia, de sol a sol, la seva tesi doctoral en un llogarret idíl·lic sota Montserrat. El jove, de vint-i-set anys, redactava el projecte titànic en una màquina d’escriure de les d’abans, que era del seu sogre. I sí, he dit titànic. No ens enganyem: confegir una tesi sobre subespais, quocients i homomorfismes aplicats als espais electorals no és el mateix que redactar una bagatel·la sobre la poesia de Joan Margarit. L’enemic en qüestió era una d’aquelles Olivetti en què si t’equivocaves en un sol símbol havies de repetir tota la punyetera pàgina perquè no existia el Tipp-ex. I com que la seva tesi era matemàtica, de símbols n’hi havia per parar un tren. Aquell estiu, el jove, educat i seriós, es va transformar en un prolífic inventor de renecs. La dificultat de la seva tasca era ingent: va escriure els símbols matemàtics tal com li ho permetia la refotuda màquina, i després els completava a mà. El mateix va passar amb les figures i els diagrames que hi va incloure. Ara ja fa molts anys que escriu amb un editor de textos i el resultat queda incomparablement millor. Aquest noi, a qui a partir d’ara anomenaré Hèrcules, és el meu pare. Mentre ell es cremava les celles en una màquina d’escriure antiga, en ple estiu del 76, jo anava creixent al ventre de la meva mare, nedant aliena a tot, escoltant el cric-crac d’unes tecles que sempre més m’han fet de motor.