Ens esperen al carrer

Ens esperen al carrer, dèiem ahir en referència als grups d’ultradreta que s’infiltren en les institucions europees des dels despatxos dels seus bel·ligerants think tanks. Al carrer, ens hi esperen, és clar, aquells que no porten corbata però sí porra o punys clavats i ràbia induïda contra l’enemic més indefens, que sol ser, però no només, l’identificat com a immigrant. Els policies nacionals que peguen i insulten un marroquí (2005); el jove que apallissa un home de trets asiàtics al metro de Barcelona (juny del 2014): el llop solitari de Terrassa que volia matar Sánchez perquè no profanés el Valle de los Caídos (novembre del 2018); els vint encaputxats que destrossen els locals d’una associació de joves antifeixistes de Sant Celoni i en fereixen dos (març del 2019); l’atac a un centre de menors tutelats al Masnou (juliol del 2019); la banda de quinze que colpegen una parella gai a Sant Boi de Llobregat (desembre del 2019); els revisors de tren que demanen bitllet segons el color de pell (escena presenciada personalment el 2019 i el 2020, trajecte Girona/Barcelona); l’individu que profereix repugnants ofenses contra una dona llatinoamericana al metro de Madrid i amenaça la resta d’usuaris (7 de gener del 2021)..., són alguns episodis d’una violència que creix esperonada per discursos racistes, misògins i homòfobs de velles i esfereïdores ressonàncies com ara la neteja que va proposar García Albiol en una convocatòria electoral: neteja de la brutícia (delinqüència), o sigui expulsar immigrants i gitanos bruts, perversa associació. I de les paraules als fets, la cosa mai no s’acaba aquí.