Exili i presó

Aquest 2021 va començar amb una important victòria jurídica de la defensa del conseller Lluís Puig a Bèlgica. Una victòria legal que farà molt difícil que ell o qualsevol dels altres exiliats del govern puguin ser entregats a l’Estat espanyol per les causes esgrimides pel Tribunal Suprem. Un nou triomf jurídic a Europa, doncs, que posa una vegada més davant del mirall la justícia espanyola i, de retruc, la qualitat de la seva democràcia. L’interès partidista a vegades ha intentat separar l’exili i la presó, quan en realitat són dos cares de la mateixa moneda, que es complementen i es retroalimenten fins i tot quan no hi ha cap intenció que això sigui així. A veure. Algú es pensa que sense l’estratègia de l’exili s’hauria aconseguit deixar en evidència la justícia espanyola tal com han fet els tribunals alemanys, escocesos i belgues? O el govern suís? De la mateixa manera, algú es pot imaginar que això hauria estat exactament així sense que a Espanya es mantinguessin a la presó, després de tres anys, la meitat del govern català i els líders de dos entitats que van pujar dalt d’un cotxe per desconvocar una protesta pacífica? La resposta, evident, és que no. Les presons a l’interior són el millor relat per a l’exili. I intentar confrontar els uns amb els altres, o fer acusacions de traïció un dia sí i l’altre també contra uns homes i unes dones que acaben de passar el seu tercer Nadal dins d’una cel·la, és una bestiesa que mostra la pitjor cara –la cara més agra– d’allò que un dia es va anomenar la revolució dels somriures.