Capses de fotografies

En el pròleg del llibre Àlbum de família, editat pel fotògraf Jordi Puig, Cristina Masanés planteja la idea pertorbadora que la memòria de la infància està construïda amb els records dels altres, d’aquells que, mentre nosaltres creixíem, anaven enganxant les fotos dignes de rememoració a les pàgines d’un àlbum. Amb el temps, haurem de recompondre un relat que segueix les fases d’una seqüència immutable: les festes i el lleure, les comunions i els casaments, la intimitat i el grotesc, però la naturalesa mateixa de l’àlbum com a col·lecció acabada tolera de poc grat que se n’alteri cap element sense causar un dany, sense deixar-hi un forat negre com de memòria bòrnia. “No és fàcil descobrir que les veritats domèstiques s’han construït sobre algunes zones inconfessables que han quedat velades en la història familiar”, diu Cristina Masanés. El contrari d’un document custodi del passat memorable, sovint en forma de ficció llegendària (aquell dia que el teu germà es va cremar amb l’arròs, aquella mania teva de gronxar-te amb les cortines del pati), és la capsa de sabates, el recipient d’urgència on cap mà pacient s’ha entretingut a destriar les fotos evocadores de les que no ho són, les que convé retenir i les que valdria més oblidar, les que exposen un perfil abellidor de les que més aviat el desenfoquen en una ganyota torturant. A casa, d’àlbums, només en van tenir els pares; els fills ja hem anat tirant de capses que ageganten la disgregació d’una narració familiar cada cop més esvaïda. Un enderroc més que una construcció. Però és en aquests arreplecs que desborden el món tancat de l’àlbum, com la fullaraca dels dies descartats, on pot aparèixer l’amiga que vas perdre, o les joguines del pare, o el primer pastor belga, quan era cadell. Potser, fins i tot, la foto d’uns camells enviada per un oncle des de la guerra del Rif, extraviada aquí mig, com un botó descosit.