15 són 15

La memòria és fràgil i poc fiable. Ens sembla que recordem allò que va ser, allò que va passar o allò que es va dir, quan en realitat recordem el que més ens encaixa en allò que volem ser, allò que volem que passi o allò que volem dir. Els psicòlegs en diem memòria selectiva, que és una manera elegant de dir memòria interessada. La memòria mai és neutra i sempre s’esbiaixa a favor nostre. La memòria és, de fet, una brillant estratègia cognitiva que ens ajuda a tenir la raó.

Al 2020, passat el xoc inicial del març i de l’abril, teníem pressa per “salvar” la campanya d’estiu primer i després les festes de Nadal i de Cap d’Any, i la política va anar tan de pressa que va ser incapaç d’empatitzar amb el veí desconcertat d’un petit poble de comarca que se sentia invisible, amb l’infant trasbalsat que enyorava la mestra i els amics, amb l’autònom frustrat del comerç o de la restauració que no podia treballar, amb l’àvia espantada que s’anava consumint de solitud a la residència, amb l’assalariat en precari que tot just arribava a final de més, amb el jove desencisat a qui se li fonia el futur a les mans, o amb el professional sanitari esgotat que ja no podia més, per posar només uns exemples. Tot queda enrere com un record borrós. Un peatge emocional que es va tornant insostenible.

Ara al 2021 tornem a tenir pressa amb les vacunes que suposadament ens han de fer superar la pandèmia. Tornem a tenir pressa per fer les eleccions que suposadament ens han de dur un govern estable. Tornem a tenir pressa perquè arribin els fons europeus que suposadament ens han de rescatar de la misèria.

I és aquí on la memòria ens torna a fer una mala passada, perquè distorsiona els tempos i ens reforça la idea que tot va de pressa i ens alimenta l’esperança que tot anirà de pressa. La realitat, però, és que la pressa és només una expressió d’ingenuïtat o d’arrogància. Les coses volen el seu temps i tenen el seus ritmes. El dia a dia es construeix i es consumeix minut a minut. No hi ha dreceres. Però la memòria mai recorda la vida arran de terra, la del minut a minut.

Certament hem de posar el focus i l’esforç en ser àgils i eficients. Però la pressa, la fantasia d’immediatesa, és una fal·làcia. Ens falta perspectiva i ens sobra tacticisme. El regat és massa curt. L’objectiu massa a prop. Vivim servils a una mena de present continu que ens sotmet a una exigència atroç. La pressió és màxima. Tot és imminent. Tenim pressa per anar no sabem mot bé a on o per fugir no sabem molt bé de què. L’acceleració del temps ens precipita cap a l’espiral de l’absurd. No gaudir de les victòries d’etapa ens instal·la en una cursa sense final. Ho cremem tot. Tots és vell i caduc. Tot és efímer. No posem en valor els èxits perquè ja tenim una nova fita que els menysté. La pressa ens deshumanitza individualment i ens desapodera col·lectivament.

Quan ens adonarem que l’escala temporal de l’Univers o de la Terra o de la pròpia humanitat és molt diferent a la del cronòmetre que organitza la nostra vida potser ja no hi serem a temps, malgrat tenir tanta pressa o potser precisament per tenir tanta pressa.