Amic meu, només ho sap el vent

En diuen tercera onada. Però que potser mai hem deixat la segona? En fi, es veu que és la tercera i és tan virulenta que no hi ha més remei que prendre una decisió inaudita com és ajornar (o suspendre, o posposar, o retardar, o com vulguin dir-ho, perquè fins i tot en això no hi ha consens) les eleccions al Parlament. Si el punt de partida fos ara, és evident que uns comicis, tal com els hem entès tota la vida, no es poden celebrar, amb una pandèmia que aquests dies registra unes xifres de contagi disparades. El problema és que el punt de partida està situat molts mesos enrere. I la pregunta és: en aquest temps s’ha fet tots els possibles per garantir la celebració d’unes eleccions que requerien mesures extraordinàries? Com diu la cançó, “això, amic meu, només ho sap el vent” –i els nostres representants polítics, jo hi afegiria–. Però ara, mirar al passat i buscar a qui penjar la llufa no té sentit, perquè les eleccions s’han ajornat (o suspès, o posposat, o retardat, o el que sigui). Com a mínim de moment, si un jutge no diu el contrari. I tenint en compte que el 30 de maig hi continuarà havent contagis i qui sap si una quarta onada, seria bo que partits i govern es posessin les piles per evitar un altre ajornament (o el que sigui). Serà així? Això, amic meu, només ho sap el vent –i els nostres representants.