El genet cendrós

Avui, si no hi ha sorpresa de darrera hora, davant del Capitoli de Washington Joe Biden jurarà el càrrec de 46è president dels Estats Units, una responsabilitat que a la vegada comporta una autoritat cabdal en l’escaquer mundial. A part d’això, es tancarà l’obscur capítol electoral que ha posat la societat nord-americana enfront del mirall, mostrant els litigis irresolts des de la independència de les Tretze Colònies (1776) fins a l’actualitat.

La presidència de Donald Trump ha estat un malson, i els seus darrers espetecs, la imatge de tot l’oposat als principis democràtics. Sota la catifa del país de les llibertats el poble nord-americà amaga el supremacisme, la insolidaritat i la xenofòbia; el trumpisme arrelat en la història i mantingut en el substrat de l’Amèrica profunda. I cal no oblidar que Trump ha aconseguit setanta-quatre milions de vots, dels quals una tercera part es declaren seguidors incondicionals.

Mal temps per a la lírica, amb una pandèmia globalitzada, un mapa polític descompassat i un augment generalitzat de l’integrisme d’extrema dreta. A l’Amèrica del Nord s’ha vist la punta de l’iceberg, però l’alarma replica una música que es repeteix a molts altres llocs. El bíblic genet cendrós cavalca pel món sense mesura i els conflictes armats, les migracions humanes, la fam i la pesta semblen fer realitat les prediccions apocalíptiques.

Inspirat en el relat bíblic dels quatre primers segells de l’Apocalipsi, al mig de la Gran Guerra i quan començava a propagar-se la “grip espanyola”, el valencià Vicent Blasco Ibáñez publicava una obra destinada a ser un èxit esplendorós: Els quatre genets de l’Apocalipsi. Era el relat d’una acabalada família argentina dividida per qüestions matrimonials en dues branques establertes a Alemanya i França i trencada pels conflictes bèl·lics. El patriarca, Julio Madariaga, anuncia la vinguda del genet de la guerra i el conflicte es fa present. Blasco Ibáñez reflexiona sobre la pau i la concòrdia

L’èxit de la novel·la féu que Rex Ingram la portés al cinema, en una pel·lícula muda que s’estrenà precisament ara fa cent anys, protagonitzada per Rodolfo Valentino i Alice Terry, amb un notable resultat. Pel record, l’escena d’un tango ballat pel patriarca Madariaga en un tuguri del barri porteny de La Boca, unes imatges que han entrat en el repertori històric del cinema mut. Anys després, Vincent Minnelli en féu una nova adaptació, però transportant els fets a l’ascens del nazisme i la Segona Guerra, tot denunciant els totalitarismes.

Sens dubte, l’Apocalipsi és el llibre més simbòlic i hermètic de la Bíblia, influït pel món romà de les acaballes del segle primer i intentant una lectura de futur per un cristianisme a les beceroles. En un extrem de la Mediterrània, en la frontera de l’imperi Romà i el regne de Pàrtia, tot semblava anar malament. Joan de Patmos veié, entre els núvols, els quatre genets cavalcant, i escriu el Llibre de les Revelacions (Apocalipsi), l’obra que tancarà el Nou Testament. S’anuncia la fi d’un món i cal trobar nous valors en les relacions dels homes i els pobles.

Els darrers esdeveniments nord-americans han actualitzat les lectures apocalíptiques i l’assalt al Capitoli escenifica el pitjor d’una societat dita occidental que, com a mínim, està malalta. Contemplant el miratge del somni americà, també en molts llocs s’han anat reproduint errors de contingut insolidari. El supremacisme, de múltiples cares, ha estès les ales i el cavall cendrós cavalca amb força. I, al desfermament de conflictes socials i polítics, ara s’hi afegeix una pandèmia globalitzada que qüestiona el futur.

Les interpretacions apocalíptiques són hermètiques, però els quatre genets expressen un toc d’atenció. Se segueix covant l’ou de la serp i és imprescindible una aposta valenta per la solidaritat, la concòrdia, la pau i els sentiments democràtics. Els venedors de calamitats han de llegir amb cura l’Apocalipsi, quan fins les pel·lícules de Rex Ingram i Vicent Minnelli acabaven veient sortir el sol. Per cert, el llibre bíblic fineix anunciant un món millor, pel qual hem de treballar.