De Farners a Tossa a peu

Quan llegeixis aquesta columna, estimat lector pandèmic, el Pare Pelegrí ja estarà refent el camí cap a Tossa després d’oir missa matutina a Santa Coloma de Farners. Hi arribarà a hora foscant, la campana de l’antic hospital repicarà i ell anunciarà al poble que dona la comissió de serveis per enllestida. “[...] El que de veritat a un tossenc emociona, / fins al punt que aguantar-se les llàgrimes no pot, / és quan a la tornada el pelegrí amb veu tremolosa / certifica a tot el poble que «ja s’ha acomplert el Vot»”, diu la tossenca Trini Mundet en un poema que ensopega tant amb la mètrica com els caminants ho fan amb les pedres. A mi el que m’estova de debò d’aquesta devota activitat és imaginar-me el romeu entrant a casa seva, traient-se aquell barret tan poc aerodinàmic, el gambeto, les botasses i banyant-se els peus en aigua calenta i sal. A veure, quaranta whatsapps sense respondre, per sant Sebastià, ja t’hi pots posar de seguida...! Cada any centenars i centenars de persones acompanyen el Pare Pelegrí en la caminada anual que fa mig segle que dura. Aquest any només ho han pogut fer cinc persones. Algun dia sabrem que, convenientment disfressats, eren el conseller El Homrani, la consellera Vergés, el doctor Argimon, el vicepresident Aragonès i, naturalment, el president Torra. Aquest últim els deu haver indicat la millor sortida del seu poble d’adopció mentre els llegia fragments del Fra Anselm i de la Peregrinació del Venturós Pelegrí, unes obretes que, fins al segle passat, tants minyons d’aquest país havien tingut com a llibre de primeres lletres. Només cinc persones... I això és excepcional? Però si hauria de ser la norma a partir d’enguany! Res de comitives, periodistes i rebudes edilícies. Som o no som en temps de pesta? Doncs que torni l’ambient que pertoca. Mitja dotzena de romeus caminant emboscats, capcots, invocant el sant, passant per pobles emboirats pels pecats de pensament i el fum de greixoses fogueres. Aquí, un mercat medieval de debò, pestilent, amb expòsits plorant i algun encadenat que ja ni crida. Allà, uns monjos goliards. Rates. Usurers. Fetilleres antivaccins... I res de limitar l’aforament a l’església farnesenca. Sense bars, ni restaurants, ni sales de festa, la gent frisa tant per sortir a fer-se sentir que està més que disposada a cantar gregorià tot flagel·lant-se en grup només per tornar a reviure els karaokes i les contorsions del cos. Torna el Dies irae.