Del Pilós a Pla

Amb la cosa política catalana actual, tal com passa a molta gent, em sento alhora esperançat i desenganyat, animat i decebut, sense trobar un equilibri de continuació per mantenir serè l’ànim i fresc el cap. Cavil·lo on deu raure la causa d’aquestes evidents manques d’entesa, d’aquest garbellament quasi diari de posicions, de trencaments, reculades i cabrioles. I penso si no fem altra cosa que seguir una llarga tradició, un fil històric descabdellat al llarg dels segles, pràcticament des del nostre mateix naixement com a nació.

Des dels inicis com a país, Catalunya mostra la fal·lera de les particions, de les divisions. Guifré el Pilós separa la Cerdanya de l’Urgell. Després, Berenguer Ramon el Corbat, a més de dividir, disgrega el comtat de Barcelona. Es produeix la separació dels comtats de Besalú i de Cerdanya, d’Empúries i del Rosselló, del Pallars Jussà i el Pallars Sobirà. Alfons el Magnànim, amb vint anys de lluites per conquerir el regne de Nàpols, el separa del de les Dues Sicílies i el dona a un fill bord. El nostre gran Conqueridor va ser també el nostre màxim Divisor: a cada fill que paria Violant d’Hongria (set o vuit), nou repartiment entre més colla. “Lo sant rei en Jaume” –com l’anomenaren– fou excomunicat per haver fet tallar la llengua al bisbe de Girona, Berenguer de Castellbisbal. El 1438 estigueren en armes l’abat de Montserrat i l’abadessa de Pedralbes. Hi hagué rivalitat entre els enterrats a Poblet i els enterrats a Santes Creus. L’expedició catalana a Orient, que tant ens estarrufa, se n’anà a fer punyetes per antagonisme dels seus cabdills més conspicus… etc., etc.

Per manca d’espai, he de fer grans bots històrics, ja em sap greu. Més lluites i discòrdies: divisió entre la Catalunya Nova i la Vella, entre menestrals i patricis, entre nyerros i cadells, la Biga i la Busca, austròfils i botiflers, afrancesats i insurrectes, liberals i absolutistes, isabelins i carlins, unitaris i federals, montserratins i renegaires… “Aquest és un país del seny que no es té mai. La quincalleria del Palau de la Música, l’hinduisme del temple de la Sagrada Família, les faroles del passeig de Gràcia, la bomba del Liceu, són coses que fan dubtar del seny català. Quan els nostres artistes han passat fronteres i s’han destacat, no ha estat mai per raons derivades del seny, sinó per raons que no hi tenen res a veure.” Josep Pla scripsit.