Un ensordidor silenci?

Mentre escric, encara no se sap què decidirà el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre els recursos contra el decret que “deixa sense efecte” les eleccions convocades, per automatisme de la llei, el 14 de febrer, i que preveu, sense assegurar-la, la data del 30 de maig per a la seva celebració. Ser a poc més de tres setmanes de la teòrica data d’eleccions i encara no saber si hi votarem no deixa de ser irònica metàfora de la situació en què ens trobem, no sols per causa de la pandèmia, sinó també per l’obstinada voluntat dels nostres governants de posar els seus interessos particulars per davant de les necessitats de la gent a costa de la supervivència d’un sistema polític que és més fàcil desfer que construir. En poques paraules, no sabem quan tornarem a la normalitat sanitària, però encara és més difícil preveure el final de la ja normal anormalitat política.

Els recursos plantejats contra el decret són jurídicament adients, però no crec que es puguin qualificar igual des del punt de vista de l’oportunitat política. Preguntar sobre la validesa de la convocatòria del maig implica assumir que la del febrer és vàlida tal com està redactat el decret, que preveu deixar-lo sense efecte? Per què no es va recórrer si no hi havia aquesta possibilitat? I si aquell és vàlid, i som el 14 en una situació sense precedents, es tanquen escoles i s’envia a casa la canalla, es faran les eleccions? I si es fan i la participació és ridícula, se n’impugnarà la validesa? I ja no parlem de la cadena infinita d’interrogants que s’obren si algú recorre qualsevulla decisió que prengui el TSJ, diu que abans del 8 de febrer.

El recurs ha obert una caixa que, com els embalatges, sobretot els que arriben d’orient, no permetrà que res torni a ser igual. Però tampoc el decret recorregut pot ser lloat, perquè expressa, o millor dit, construeix un poder del vicepresident de la Generalitat (en funcions de president) no previst en cap norma jurídica. Si en la democràcia liberal la ciutadania pot fer tot allò que no li està prohibit, als governants, identificats en el poder executiu, no se’ls pot aplicar la mateixa màxima, almenys no de forma immediata, perquè l’estat de dret està pensat justament per controlar i limitar el seu poder. Així, mentre el legislador, en representació nostra, pot fer tot el que la llei no li prohibeix, no té el govern un poder equivalent. I si és així potser quan aquesta peça vegi la llum al diari sabrem ja que el decret és nul per manca de competència de qui l’ha emès, o per manca de justificació adient en la decisió, o per totes dues coses. Però si ho és i anem a eleccions el 14 de febrer, hauríem de ser conscients que la campanya electoral s’ha fet durant aquests dies, que tot el que passi a partir d’ara i fins al dia de la votació n’ha quedat viciat i que, vist així, una part de les forces polítiques hauran tornat a guanyar la partida del relat, col·locant la discussió en la batalla campal entre govern central i govern autonòmic, i esquivant així moltes preguntes incòmodes: qui és responsable de la data del 14 de febrer? I de no preveure-hi, o evitar, o minimitzar la punta de pandèmia? I d’elaborar un decret que parla inopinadament de “deixar sense efectes” unes eleccions? Sols responen acusant d’electoralisme a qui impugna, però quina és la intenció dels que critiquen als que impugnen? En el fons volien o no que s’impugnés, volien o no tornar a tenir conflicte?

Vist el panorama, l’històric que hauria de conèixer un hipotètic elector per dipositar amb criteri el seu vot a l’urna és tan creatiu com confús. Jugada sobre jugada, correm el risc d’oblidar que cap dels actors polítics amb representació al Parlament de Catalunya ha tingut capacitat per evitar complicar-nos la vida. Però a més, si tot plegat ens incomoda, no hem d’oblidar que la responsabilitat que hi siguin i continuïn vivint d’aquest joc de miralls és tota nostra, i que el decret i les derivades són fruit de la nostra inacció, acceptació, resignació, i que qui ens vol en submisa homogeneïtat, com ja passa des de fa tems, ha guanyat altre cop la partida. Potser els colpiria, sigui el 14 o el 30, un ensordidor silenci electoral?