És normal tenir por?

A la feina on soc cada tarda, feliçment rodejada de llibres i de bones persones, em van fer fer un curs sobre coronavirus. Es tractava de saber quatre coses sobre el virus i tenir clars aspectes pràctics com ara aprendre a fer servir bé la mascareta, a rentar-me les mans, a mantenir la distància de seguretat. El curs finalitzava amb un autotest per comprovar els coneixements adquirits. Tot anava bé mentre contestava com s’havien de rentar les mans o com havia de procedir si un matí em despertava amb febre elevada. Vaig quedar paralitzada, però, davant la darrera pregunta: “És normal tenir por?” No l’entenia. Què vol dir que sigui normal? Que més de la meitat de la població ho practiqui, pateixi o ho visqui? Aleshores, va ser normal en el seu moment votar Hitler, i avui és normal veure pornografia. Normal no vol dir bo, positiu, adequat, necessari, sinó d’un ús extens, freqüent.

Si és així, jo no en tinc ni idea, de si un 60% dels meus conciutadans tenen por o si, en canvi, no en tenen gaire. I tampoc sé què vol dir ben bé por, si paràlisi o que “et fa coseta”. Així que només podia contestar per mi, reformular la pregunta amb un “Tu, tens por?”. I la resposta és no. No tinc por, soc una dona adulta, que s’informa, que mira de fer-ho tot correctament, que no pren cafès amb deu persones en una mateixa taula sense mascaretes i cantant i rient, que mira de viure, d’anar al teatre –quan era possible canviar de domicili–, que compra llibres, que està molta estona a casa, que només es relaciona amb el seu nucli familiar fet d’una altra persona, que en totes les activitats que realitza fa allò de distància, mans i mascareta, que està investigant, activament, com millorar la seva vida i no deixar de relacionar-se amb la gent que estima i que fa massa temps que no veu, que no en té prou amb la reclusió, que es pensa vacunar malgrat totes les pors i els dubtes. Però la pregunta era si és normal que tinguis por del coronavirus. I la meva resposta era clara i ferma: no, no vull tenir por, em nego a viure amb por, però no tenir por no té res a veure amb ser una irresponsable. Soc una ciutadana sense por i amb un altíssim grau de civisme. Així que vaig contestar que no tenia por, convençuda i satisfeta. La resposta va ser incorrecta. El que era correcte era tenir por, i tot seguit em van passar el telèfon d’assistència psicològica que havia de tenir a mà, per la por que era normal que havia de sentir.

Qui és ningú per dir què ha de ser, sentir o pensar una ciutadana emancipada? Això no és una pregunta de test, no és avaluable, no és correcte o incorrecte. És una informació addicional que es pot donar un cop acabat el test, com ara: “En cas de necessitar-ho, saps que pots comptar amb aquest telèfon d’ajuda psicològica.” Jo no dic que no es pugui tenir por, i no seré jo qui jutgi si és bo o dolent tenir-ne, però demano que ningú m’assenyali què he de ser i sentir.

Fa temps que no crec en una societat hiperpsicologiada que s’inventa trastorns: la síndrome de la cabana, la síndrome postvacacional, del mirall... És com si creessin obsessivament necessitats que no tenim, que no tots hem de tenir. L’altre dia li vaig preguntar a una senyora gran, pianista, acabada de quedar viuda: “Què és pitjor, això o la guerra?” I em va dir: “Molt pitjor la guerra, perquè ara no es passa gana.” De vegades està molt bé no escoltar-se tant. La gent gran activa diu que surten a passejar cada dia simplement perquè no s’escolten els mals. Una persona, consultant-se constantment el grau de benestar, pot ofegar-se amb un got d’aigua. Mira, ja ho tinc: molts, massa, pateixen la síndrome del got d’aigua. Si fos psicòloga la patentaria; llàstima que aniria contra el meu propi gremi, perquè seria una síndrome que anul·la moltes altres síndromes.

I no ens confonguem: no tenir feina, no cobrar factures, no potenciar la cultura, no tenir ajuts de veritat, no poder accedir a subvencions impossibles, no es cura amb un psicòleg, ni amb una pastilla, es cura amb recursos, amb possibilitats, amb un cert futur humanament possible. Jo no vull protagonitzar aquell famós acudit d’una persona que es feia pipí al llit, va anar al psicòleg, s’hi orinava igual, però ja no li importava. A mi m’importa descobrir qui soc, no quin és el camí per formar part d’una societat cada cop més trastocada. I sé de què parlo: la societat en què visc m’ha receptat al llarg de la vida cinc vegades antidepressius quan el que em passava és que tenia un problema reumàtic. No me n’he pres mai.