Amb els ulls tancats

Qui més qui menys coneix el tòpic de la magdalena de Proust. A A la recerca del temps perdut, el bo d’en Marcel hi descriu un fenomen memorístic pel qual una olor evoca un record. La vivència, com quasi totes, té una explicació neurocientífica: els records involuntaris apareixen després d’experimentar estímuls a l’atzar. Que una olor et desencadeni una font de sensacions gràcies al sistema límbic és un dels molts misteris que ens té reservats el nostre hipotàlem. El cabró guarda sons, històries, sabors i olors que, de cop i volta, ens teletransporten a un o més moments concrets de la nostra vida. L’espai i el temps s’agenollen i es posen al servei dels sentits. Va passar fa poc a casa. Havia comprat un ambientador d’espígol. El sol feia estona que havia caigut. L’hivern és una merda grossa pel que fa a la llum. Vaig estrenar l’ambientador i vaig saltironejar pel pis mentre ruixava aroma de bosc. En dècimes de segon, l’adolescent que corre per casa va exclamar: “La iaia!”, en el precís instant en què jo tancava els ulls, ensumava a fons i notava la meva mare a prop. Era l’olor del seu desodorant, cada matí, quan jo era jove i encara vivia amb ella. La mare sempre ha fet servir el mateix desodorant d’espígol, segurament pel mateix motiu que sempre ha portat els cabells llargs i les ungles pintades. Espígol és mare, infantesa, casa, Vallès Occidental, però és també estius a Llançà i caps d’any a Andorra. Després d’una volta sencera i pandèmica al Sol en què gairebé no ens hem vist, i malgrat les dues-centes trucades diàries amb què la torturo, en aquell moment la meva mare es va fer present, molt present, durant una estona. Va ser un instant lúcid, de seguretat total, un cop d’inspiració en què el miratge i l’atac d’amor sobtat em van emocionar. No em digueu que no és bonic.