En Pepito i la Colau

“Nacionalistes espanyols emmascarats” és una de les totxanes que de tant en tant Joan Vall Clara fa servir per aixecar la paret diària de 1.430 espais a l’última plana d’aquest diari. Com que el virus ha popularitzat qui-sap-lo les màscares, tant que tothom en porta, emmascarats resulta un adjectiu molt adequat. Els perquès. La màscara s’ha fet servir dels grecs ençà per amagar la identitat... o per suplantar-ne una altra. Anar emmascarat pot voler dir anar brut, correntment de sutge (sempre s’ha de ser emmascarat per una paella). I també podem parlar d’emmascarats si ens referim als que porten l’ètica tacada de brutícia... Vejam. Tenim de forma pública i visible els nacionalistes espanyols –altra cosa és que acceptin ser-ho i per això tenen per costum negar que parlen en prosa–, inconfusibles, radiants i explícits que no enganyen a ningú perquè van sense màscara. Després, rere un o altre canyer estatutari o fins i tot autodeterminista (ai, l’autoetiquetatge!), hi ha els nacionalistes espanyols emmascarats; respecte a la nació que en la pràctica defensen, són més eficaços que els que exhibeixen palmito nacional perquè venen gat espanyolista per llebre catalanista i n’ensarronen més d’un, els suficients perquè el catalanisme a l’hora de votar sempre tregui un 5, un aprovat just. Però –abans s’atrapa un mentider que un coix– a aquests que pretenen donar veces per olives, tot de proximitat, el cereal se’ls ha corcat –gruat, que diem a l’Empordà– i ensenyen el llautó, com ara amb els homenatges amb què l’Ajuntament de Barcelona diu voler celebrar la literatura catalana en castellà. Mentre esperem el Godot de l’homenatge a la literatura (original, no traduccions) txeca en alemany (Kafka), irlandesa en anglès (Joyce) o espanyola en quítxua o en anglès, repetirem que la literatura catalana només ho és l’escrita en català. I que la literatura castellana és la que es crea en espanyol. Els homenatjats, per haver mort el 2020, Ruiz Zafón i Marsé –grans escriptors, no cal dir-ho–, són escriptors catalans que formen part de la literatura castellana i no pas de la catalana. I la màscara de coloraines: resulta que el mateix 2020 també ha mort Josep M. Benet i Jornet, escriptor popularíssim, naturalment de la literatura catalana, aquest sí perquè va escriure en català. Però a can Colau de la capital de Catalunya no el tenen en compte, no l’hi compten. Se n’han oblidat expressament? Sembla que sí perquè, tot i la màscara, ja es veu que els creix el nas...