Assemblea de Catalunya (1971)

O sigui, enguany arriba el cinquantenari d’aquell 7 de novembre de 1971, amb força mesures de seguretat, que els temps foscos imposaven, a la barcelonina església de Sant Agustí. Les mobilitzacions que aquell acord va generar han estat ressenyades sovint..., si bé cal insistir en un punt: tot allò que era clandestí atemptava contra la seguretat dels que s’hi bellugaven. Ben aviat, però, l’Assemblea de Catalunya (AC) va saber posar d’acord moviments socials i polítics força diferents. Per exemple: les mobilitzacions de la Unió de Pagesos, dels col·lectius universitaris i de sectors culturals –el desembre del 1970 havia tingut lloc l’Assemblea d’Intel·lectuals a Montserrat, per protestar contra la petició, en el marc del Procés de Burgos, de cinc penes de mort–, d’associacions de veïns, de col·legis professionals. I, naturalment, de treballadors..., que aquells anys s’estaven mobilitzant d’una manera ben coordinada, en el marc de les encara clandestines Comissions Obreres i UGT. (Al llibre El Baix Llobregat, quince años de luchas obreras, que vaig escriure amb la col·laboració de José Botella, hi ha una llista força detallada d’aquelles mobilitzacions, que encetaven un nou estil en el seu ram.)

Des del primer moment, doncs, l’AC va ser el referent de les mobilitzacions no gens minoritàries arreu de Catalunya. I també, òbviament, d’una repressió metòdica per part de la policia i d’un intent, dels mitjans de comunicació (aleshores tots ben vigilats pels poders d’aquells darrers cinc anys de franquisme), de multiplicar bajanades i calúmnies sobre el sentit de tot plegat. Insisteixo en un punt: les mobilitzacions de l’AC van recórrer, malgrat l’estat de repressió permanent, tota la geografia catalana.

Des dels partits polítics, era clara la presència activa del PSUC, que, aquest cop, va saber atorgar als col·lectius abans esmentats la direcció col·legiada del moviment. Tot plegat va rebre un cop de bastó (metafòric), amb detencions, empresonaments, amenaces, multes, etcètera, per part de les forces policials (dites també “de seguretat”). La detenció més nombrosa, i sorollosa, va ser la dels “113”, cap a final d’any. Va ser tan escandalosa, aquella detenció, que un futbolista com Johan Cruyff, que acabava de ser fitxat pel Barça (tot i que no podia començar a jugar fins l’any següent), i suposo que ben assessorat, va enviar cartes de suport a uns quants dels detinguts... que m’expliquen que el cap de la presó lliurava personalment al destinatari.

No tota la classe política, aleshores oficialment il·legal, se sumaria, més tard, als elogis d’aquella gesta que va ser l’AC. Com a mostra: els dos primers presidents de la Generalitat de després del franquisme. Perquè ni l’honorable Josep Tarradellas ni l’honorable Jordi Pujol creien que tot allò ajudava al futur de Catalunya, un cop alliberats de l’impresentable dictador. En el seu moment, vaig parlar amb tots dos –amb l’un a París i amb l’altre a Barcelona– de tot plegat. Encara avui, alguns dels seus hereus polítics valoren com a merament anecdòtica i no com a molt positiva aquella gesta. I d’altres demostren que no s’han llegit mai els quatre punts de l’AC. El resum, en consigna reduccionista i en crit de mobilitzacions de carrer, dels quatre punts en tres, pot haver ajudat a mirar amb reticències aquella pàgina de la nostra història. En efecte, quan sents parlar de l’AC, l’interlocutor et sol dir: “Sí, és clar: Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia.” I alguna d’aquestes persones amigues m’han dit que allò va estar bé, però que el que cal ara, el que és de veritat important, és la lluita pel “dret a l’autodeterminació”. He de dir que, en un primer moment, quedava perplex, amb cara de badoc. I gosava preguntar, en veu baixa, al meu interlocutor/a si s’havia llegit el tercer punt de l’AC, que en definia l’objectiu des del primer dia de la seva posada en marxa: “3. El restabliment provisional de les institucions i principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya, i com a via per arribar al ple exercici de l’autodeterminació.”

Entenc que, en aquest terreny, hi ha molts neoconversos al meu petit país: els saludaré tothora com a benvinguts i, si passen per casa, els oferiré una copa de cava. Els demanaré, a canvi, que no deixin passar aquest cinquantè aniversari sense recordar qui, en temps tan perversos, havia gosat atiar la lluita de molta gent a favor del dret a l’autodeterminació. Fins i tot els dedicaré dos versos del meu oncle Pere Quart: “La paraula deslliura els ignorants. / Les paraules menyscaben els tirans.”